Ok

En poursuivant votre navigation sur ce site, vous acceptez l'utilisation de cookies. Ces derniers assurent le bon fonctionnement de nos services. En savoir plus.

Jan-Peire Reidi - Page 9

  • Content, pas content, de Jan-Peire Reidi

    JP Reidi.jpegLas personas que parlen la linga dempuei tots pitits se damanden pas si las fòrmas que lur venen naturalament son « correctas » o zo son pas. Malurosament, fugueren alfabetizats e comenceren d’escrir en francés, e non pas dins la linga dau país. Quò fai que la gent que fan coma me, que comencen d’escrir en occitan sus lo tard, ne’n son quauques còps a se damandar si an rason de dire : « Sei plan content » si son una femna, « la melhor de totas », « daus mila de gent », e non pas « Sei plan contenta », « la melhora de totas », « daus miliers de gent ».

    Content. Camila Chabaneu explica que, dins çò que apela « la vielha linga », lo participi present es invariable en genre. Dòna un exemple : « la jasent », participi present dau verbe « jaser /jaire » pres substantivament. Una jasent es una femna en jasina (la femme en couches o ben l’accouchée,  segon los diccionaris). Quand a tornat prener de la fòrça, « la jasent » ven « la levant », mas lo mot se disiá desjà pus au segle XIX. 

    Ne’n coneisse tres de mai, d’exemples. Entre lo vilatges de Nontroneu e Vielh Cirieir, la Font Pudent es una font cuberta ente ai jamai vut degun prener de l’aiga. Lo melhor exemple, e lo pus brave, es benleu lo proverbi : « Luna chabròla, terra mòla ; luna pendent, terra fendent ». Quand la luna leva sas banas, lo temps es a l’aiga, quand son baissadas, fai un temps de sechiera, o benleu de grand freg. 

    Una femna que ditz « Sei content » fai pas de diferéncia entre l’adjectiu que, normalament, se deu acordar, e lo participi present invariable. Mas quò se ditz – o se disiá –dins la comuna de Luçaç, mai la de Sent Peir de Frègia, e probablament dins totplen d’autras. Sabe ben que lo feminin de « content » es « contenta », mas gardarai « ’L’ (ela) es content » totparier.

    « Melhor » es lo comparatiu de superioritat e lo superlatif de « bon ». Exemple :

    « La sopa de bulit es plan bona, mas la sopa de bodins es melhor. Es la melhor de totas. » « La sopa de salat e la de bodins son las melhors de totas las sopas. »

    Damandam a Chabaneu de Nontron, nòstre vielh tonton en lingüistica lemosina, e a son davancier Raynouard, çò que nos pòden dire de « la melhor », « las melhors ».

    « Melhor  (meliorem en latin) est resté, par exception, indéclinable, comme dans l’ancienne langue. » ( Grammaire limousine, p 177). Un pauc pus loenh :

    « Melhor continue d’être employé comme comparatif de bon, et il est resté invariable au féminin comme (…) au pluriel. » (p. 181)

    Un exemple de la linga daus trobadors citat per Raynouard (Lexique roman, p. 182) : 

    « Bona domna, meillers de las meillors » 

    (Bona dama, melhor que las melhors ; « melher(s) » era lo cas subject).

    Un pauc pus loenh, Raynouard escriu : « L’ancien français avait changé OR en EUR, mais cete dernière désinence se conserva longtemps invariable dans les deux genres. Exemple : « A la meilleur du royaume de France ».

    E ben non, « melhor » en plaça de « melhora », coma dins d’autres dialectes, es pas una fauta. E quò data pas d’aüei !

    Autre mot invariable : l’adjectiu numerau « mila ». Dins daus exemples coma « dos mila », « tres mila », fai coma « mille » en francés, pren pas la marca dau plurau. Mas dins nòstra varietat lemosina de la linga, lo quite substantiu « mila », dins lo sense de « autorn de mila » o ben « un grand nombre de », « ne sai quant de » (en francés : millier) es invariable. Quo fai que disem « daus mila d’annadas » (des milliers d’années), « daus mila d’estres umans ». « Mila » se ditz *milo [ˈmɪlɔ]. Dins d’autres parlars, trobem daus mots coma « milat », « milier », « milanta » que s’acòrden normalament…

    Vesem un còp de mai que devem gran foter lai un biais de dire diferent de la fòrma dominanta, mai que mai si nos ven de nòstres vielhs, avant de saber d’ente pòt venir. Metam-lo de costat en atendent.

    A Javerlhac, lo 17 de novembre de 2021

    Jan-Peire Reidi

     

  • Dins quò dau vesin, de Jan-Peire Reidi

    JP Reidi.jpegDins los autres parlars occitans, disen « en cò de » o ben « en çò de », que corresponden au a la prepausicion francesa « chez » mas dins nòstre parlar lemosin, avem probablament confondut « cò », que ven dau latin « casa », e lo demonstratiu « ’quò », abreviacion de « aquò ». La pròva ? En francitan, disem : « dans ça des voisins ». « Quò daus vesins » vòu dire : « la proprietat daus vesins », e non pas precisament « ente demòren », que se ditz : « chas los vesins ». Lo sense de « çò que aparten a », « nòstra proprietat », es mai evident dins la locucions sus lo modèle « quò + pronom possessiu » : « quò meu », « quò teu », « quò seu », « quò nòstre », « quò vòstre », « quò lur » (« ça mien », « ça leur »  en francitan). Autre exemple francitan un pauc mai pintoresc : « ça de la vieille Bini ». 

    Exemples auvits dins nòstra comuna :

    « Laissa sas vachas pacatjar dins quò nòstre. »

    « Autres còps, los que avian pas de bòscs ’massavan lo boesc mòrt dins quò daus autres. »

    « An passat dins quò meu per surtir lur boesc de braça. » (sur ma propriété)

    « Chas nos » es sovent mai intime que « dins quò nòstre ». Mas la fòrma « chas nos » (chas tu/te, chas vos, chas los vesins »…) es pas totjorn un complement de luòc ; pòt estre subject dau verbe emb lo sense de « la collectivitat de la gent que viven dins nòstra maison, que trabalhen, mingen ensemble e que ne’n fau partida » o ben « quauques elements que representen ’quela collectivitat ». Sierv sovent dins lo monde agricòla :

    « Chas nos son a far l’ensilatge dau bigarroelh. »

    « Sei ben en retraita, mas chas nos an enquera besonh de me per lur aidar. »

    Pareis que, dins las Charantas, disen correntament : « Chez Untel sont venus nous voir », mas sabe pas si quo es acceptat per l’Academia.

    « Chas nos, … » a l’iniciala (Chez nous,…), segut d’una pausa o d’una virgula, es complement de luòc. Se ditz mai que mai quand òm es lonh de son país o de sa familha.

    Comparar :

    « Chas nos, la gent vendenhen gaire avant lo 15 setembre. » (Dins mon país)

    « Beve enquera un pauc de vin a taula, mas chas nos ne’n beven pus. » (Sei tot sol a ne’n beure.)

    « Chas nos ne’n beven pus »… Zo saubriá pas revirar au pus près en francés « estandard », « correcte ». « Chez nous n’en boivent plus » ? « Chez nous, nous n’en buvons plus » vòu pas dire la mesma chausa. Avez una idéia ? 

    A Javerlhac, lo 26 de setembre de 2021

    Jan-Peire Reidi

    De veire regularament lo blògue de Jan-Peire Reidi: http://www.lochamindelafont.com/

     

  • Retorns, de Jan-Peire Reidi

    JP Reidi.jpegConeisse gaire de vielhs paisans aüei en retirada que rencuren lo trabalh d’avant los tractors e las mestivuerzas-batuerzas, quante liavan las vachas per bladar emb lo brabant, fauchavan au dalh e mestivavan a la faucilha. Pertant, saben plan las dificultats de lurs filhs e pitits-filhs venguts « agricultors » : lo lach e la vianda que se venden pas o tres còps ren, la sechiera, los emprunts que fau remborsar…
    Nautres aimem mai nos rapelar los bons moments de la vita dins nòstra jounessa. Las vielhas batuerzas que fan virar per los toristas au mes d’aust nos fan pensar a las batasons de dins lo temps, las colhonadas, las chançons, los bons repas. Obludem la pouvera que picava los cròs de nas e lo gorjareu, lo vin que beviam tots dins lo mesma gobelet per la far colar, las espinas de romdres e de chaucidas, lo trabalh de forçat. « Es totjorn brave, lo temps passat… », coma ditz la chançon. 
    Los sovenirs tòrnen. Auvem enquera lo farralhadis las chadenas dins las creschas dau temps que la machina virava davant lo portau de la granja… O  ben quand destachavan las vachas una après l’autra per las menar dins los prats. La china que seguiá. Los vielhs tramalhs que vesem enquera dins quauques vilatges nos rapelen benleu la sentor aspra de la còrna cramada daus buòus que menavam farrar au mareschau. Quand tornavan dau prat, era plan bona la cosina de las femnas : l’enmatin per disnar la sopa bulhenta fricassada dins la marmita, l’enser per lo sopar las sòbras de farcit que friulavan dins la paela. L’ivern, quand ’ribava de l’escòla, esperava las dauradas de pan trempat dins daus uoùs, que ma mémé fasiá cueire coma una moleta e sucrava coma una crespa… 
    Avem tots besonh de sentir la permanéncia d’un passat en partida imaginari. Sabem que l’ancian temps tornará pas, mas es pas totjorn desplasenta la piunada de còr de la nostalgia quand òm es ad una epòca e dins un país ente òm pòt viure sens se tròp crebar au trabalh. 
    Autrament, lo bonur de sentir la permanéncia dins lo chamjament pòt venir de quauques signes rassegurants de la natura. A ! la jòia de veire gruas anonçar lo començament e la fin de la meschanta sason (« Quitatz los chapelons, prenetz los mantelons », o ben lo contrari), lo cocut que tòrna au mes de març, o de preferéncia au mes d’abriu (« Quand lo cocut ven tot nud, mena mai de palha que de grun »), las irondelas au mes de mai… ! Las prumieras flors sus los pruniers e los ciriers, las prumieras maussas, la prumiera tomata dins lo vargier per lo quatòrze de julhet, los rasims, las chastanhas, los cacaus, los champanhòus… Lo temps passa, mas tot tòrna dins la natura e som enquera en vita. Endueinan benleu (Siram-nos ’quí ?), endueinan segur, tot tornará. O benleu pas. 
    En partida, benleu. Fai gaire d’annadas, la natura era benleu pas totjorn reguliera, pas totjorn generosa, mas aura m’eivis que nos fai mai d’infidelitats qu’autres còps. Ujan, ai ’gut tòst fait de peschar mos bornats : pas un grama de miau. Au mes d’abriu, quò gelet los aubres fruchiers. Au mes de mai, las ’belhas pogueren pas trabalhar quand los los acàcias e los telhoùs eissaiavan de flurir. Mingeren çò que avian ’massat avant la gelada. Pleviá e fasiá freg. Parier au mes de junh quand los chastenhs eran en flors. A la fin dau mes de mai, totparier, avian trobat una jornada de brave temps per eissamar. Las ’belhas se gòrgen totjorn de miau avant de partir ; quò fai que un eissam que lo ’belhaire pòt pas ’trapar es pas un bon afar. Annada sens miau. Despuei benleu 40 ans que ai de las ’belhas, z’aviá pus vut. Pense aus ’belhaires que quo es lur ganha-pan, aus jòunes nonmas installats que an empruntat...
    Coma mas ’belhas faran-t-elas per passar l’ivern ? Espere que van enquera trobar de las flors de luserna (si los agricultors li laissen lo temps de flurir) e la liedre au mes d’octòbre. A la fin dau mes de feurier, si fai pas tròp meschant, ’massaran benleu un pauc de pollène sus los minons de nosilhiers. Normalament, ai pas mestier de las nurir, mas l’ivern que ven…
    La natura es malauda, plan malauda... Es malauda de parasites noveus, de plantas estrangieras e de maladias inconegudas. Sens zo far exprès, un agricultor d’un autre vilatge a semnat aquí de l’ambroisia, una planta plan allergizanta. Es benleu venguda dins de la palha ’chaptada dins un país que ne’n es enfecit. Faran plan malaisat per la far partir. Los quites rampalms creben ; quò s’aviá pus vut de los tractar per los sauvar de la pirala. I a pas enquera de remèdi per lo noveu virus ToBRFV (Tomato brown rugose fruit virus) que ’bisma las tomatas e fai crebar los pès pieg que la brima. Ujan, las tomatas sòbren pas dins los vargiers emperaquí. E mos onhons – los que an pas purit sus plaça – se garden pas. Paubra annada, si n’es que los peseus, las mongetas e las pompiras an bien vengut.
    Antan, en ’questa sason, los burgauds asiatics ’restavan pas de ’trapar las ’belhas quante tornavan au bornat ; un seguiá l’autre. Aura, ne’n vese pas. Es-quò perque ’trapí mai de trenta mairs dins de las trapelas per burgauds au printemps ? Cresiam pertant que ne’n seriam jamai desbarrassats, de ’quela salopariá de burgauds. Vesem que los quites chamjaments venguts permanents zo son pas. Lo burgaud asiatic es un predator d’autres insectes. Los insectes son tuats per l’agrochimia. Es finançada per daus investiments enòrmes. Pas tant d’insectes, pas tant de burgauds. Pas tant de pitits auseus. Pas tant de cocuts e d’irondelas. Pas tant de…
    E l’estre uman, lo subrepredator, fará-t-eu coma lo burgaud, si los insectes son pus ’quí per espandre lo pollène de las plantas ? Si quò deu ’ribar, si la natura ’resta de nos tornar nòstre viure tots los ans, nos borraram pus per las mesmas rasons qu’aüei e trobaram que era plan brave, lo temps passat.

    A Javerlhac, lo 8 de setembre de 2021
    Jan-Peire Reidi

    De veire regularament lo blògue de Jan-Peire Reidi: http://www.lochamindelafont.com/