Ok

En poursuivant votre navigation sur ce site, vous acceptez l'utilisation de cookies. Ces derniers assurent le bon fonctionnement de nos services. En savoir plus.

Jan-Peire Reidi - Page 11

  • Dins quò dau vesin, de Jan-Peire Reidi

    JP Reidi.jpegDins los autres parlars occitans, disen « en cò de » o ben « en çò de », que corresponden au a la prepausicion francesa « chez » mas dins nòstre parlar lemosin, avem probablament confondut « cò », que ven dau latin « casa », e lo demonstratiu « ’quò », abreviacion de « aquò ». La pròva ? En francitan, disem : « dans ça des voisins ». « Quò daus vesins » vòu dire : « la proprietat daus vesins », e non pas precisament « ente demòren », que se ditz : « chas los vesins ». Lo sense de « çò que aparten a », « nòstra proprietat », es mai evident dins la locucions sus lo modèle « quò + pronom possessiu » : « quò meu », « quò teu », « quò seu », « quò nòstre », « quò vòstre », « quò lur » (« ça mien », « ça leur »  en francitan). Autre exemple francitan un pauc mai pintoresc : « ça de la vieille Bini ». 

    Exemples auvits dins nòstra comuna :

    « Laissa sas vachas pacatjar dins quò nòstre. »

    « Autres còps, los que avian pas de bòscs ’massavan lo boesc mòrt dins quò daus autres. »

    « An passat dins quò meu per surtir lur boesc de braça. » (sur ma propriété)

    « Chas nos » es sovent mai intime que « dins quò nòstre ». Mas la fòrma « chas nos » (chas tu/te, chas vos, chas los vesins »…) es pas totjorn un complement de luòc ; pòt estre subject dau verbe emb lo sense de « la collectivitat de la gent que viven dins nòstra maison, que trabalhen, mingen ensemble e que ne’n fau partida » o ben « quauques elements que representen ’quela collectivitat ». Sierv sovent dins lo monde agricòla :

    « Chas nos son a far l’ensilatge dau bigarroelh. »

    « Sei ben en retraita, mas chas nos an enquera besonh de me per lur aidar. »

    Pareis que, dins las Charantas, disen correntament : « Chez Untel sont venus nous voir », mas sabe pas si quo es acceptat per l’Academia.

    « Chas nos, … » a l’iniciala (Chez nous,…), segut d’una pausa o d’una virgula, es complement de luòc. Se ditz mai que mai quand òm es lonh de son país o de sa familha.

    Comparar :

    « Chas nos, la gent vendenhen gaire avant lo 15 setembre. » (Dins mon país)

    « Beve enquera un pauc de vin a taula, mas chas nos ne’n beven pus. » (Sei tot sol a ne’n beure.)

    « Chas nos ne’n beven pus »… Zo saubriá pas revirar au pus près en francés « estandard », « correcte ». « Chez nous n’en boivent plus » ? « Chez nous, nous n’en buvons plus » vòu pas dire la mesma chausa. Avez una idéia ? 

    A Javerlhac, lo 26 de setembre de 2021

    Jan-Peire Reidi

    De veire regularament lo blògue de Jan-Peire Reidi: http://www.lochamindelafont.com/

     

  • Retorns, de Jan-Peire Reidi

    JP Reidi.jpegConeisse gaire de vielhs paisans aüei en retirada que rencuren lo trabalh d’avant los tractors e las mestivuerzas-batuerzas, quante liavan las vachas per bladar emb lo brabant, fauchavan au dalh e mestivavan a la faucilha. Pertant, saben plan las dificultats de lurs filhs e pitits-filhs venguts « agricultors » : lo lach e la vianda que se venden pas o tres còps ren, la sechiera, los emprunts que fau remborsar…
    Nautres aimem mai nos rapelar los bons moments de la vita dins nòstra jounessa. Las vielhas batuerzas que fan virar per los toristas au mes d’aust nos fan pensar a las batasons de dins lo temps, las colhonadas, las chançons, los bons repas. Obludem la pouvera que picava los cròs de nas e lo gorjareu, lo vin que beviam tots dins lo mesma gobelet per la far colar, las espinas de romdres e de chaucidas, lo trabalh de forçat. « Es totjorn brave, lo temps passat… », coma ditz la chançon. 
    Los sovenirs tòrnen. Auvem enquera lo farralhadis las chadenas dins las creschas dau temps que la machina virava davant lo portau de la granja… O  ben quand destachavan las vachas una après l’autra per las menar dins los prats. La china que seguiá. Los vielhs tramalhs que vesem enquera dins quauques vilatges nos rapelen benleu la sentor aspra de la còrna cramada daus buòus que menavam farrar au mareschau. Quand tornavan dau prat, era plan bona la cosina de las femnas : l’enmatin per disnar la sopa bulhenta fricassada dins la marmita, l’enser per lo sopar las sòbras de farcit que friulavan dins la paela. L’ivern, quand ’ribava de l’escòla, esperava las dauradas de pan trempat dins daus uoùs, que ma mémé fasiá cueire coma una moleta e sucrava coma una crespa… 
    Avem tots besonh de sentir la permanéncia d’un passat en partida imaginari. Sabem que l’ancian temps tornará pas, mas es pas totjorn desplasenta la piunada de còr de la nostalgia quand òm es ad una epòca e dins un país ente òm pòt viure sens se tròp crebar au trabalh. 
    Autrament, lo bonur de sentir la permanéncia dins lo chamjament pòt venir de quauques signes rassegurants de la natura. A ! la jòia de veire gruas anonçar lo començament e la fin de la meschanta sason (« Quitatz los chapelons, prenetz los mantelons », o ben lo contrari), lo cocut que tòrna au mes de març, o de preferéncia au mes d’abriu (« Quand lo cocut ven tot nud, mena mai de palha que de grun »), las irondelas au mes de mai… ! Las prumieras flors sus los pruniers e los ciriers, las prumieras maussas, la prumiera tomata dins lo vargier per lo quatòrze de julhet, los rasims, las chastanhas, los cacaus, los champanhòus… Lo temps passa, mas tot tòrna dins la natura e som enquera en vita. Endueinan benleu (Siram-nos ’quí ?), endueinan segur, tot tornará. O benleu pas. 
    En partida, benleu. Fai gaire d’annadas, la natura era benleu pas totjorn reguliera, pas totjorn generosa, mas aura m’eivis que nos fai mai d’infidelitats qu’autres còps. Ujan, ai ’gut tòst fait de peschar mos bornats : pas un grama de miau. Au mes d’abriu, quò gelet los aubres fruchiers. Au mes de mai, las ’belhas pogueren pas trabalhar quand los los acàcias e los telhoùs eissaiavan de flurir. Mingeren çò que avian ’massat avant la gelada. Pleviá e fasiá freg. Parier au mes de junh quand los chastenhs eran en flors. A la fin dau mes de mai, totparier, avian trobat una jornada de brave temps per eissamar. Las ’belhas se gòrgen totjorn de miau avant de partir ; quò fai que un eissam que lo ’belhaire pòt pas ’trapar es pas un bon afar. Annada sens miau. Despuei benleu 40 ans que ai de las ’belhas, z’aviá pus vut. Pense aus ’belhaires que quo es lur ganha-pan, aus jòunes nonmas installats que an empruntat...
    Coma mas ’belhas faran-t-elas per passar l’ivern ? Espere que van enquera trobar de las flors de luserna (si los agricultors li laissen lo temps de flurir) e la liedre au mes d’octòbre. A la fin dau mes de feurier, si fai pas tròp meschant, ’massaran benleu un pauc de pollène sus los minons de nosilhiers. Normalament, ai pas mestier de las nurir, mas l’ivern que ven…
    La natura es malauda, plan malauda... Es malauda de parasites noveus, de plantas estrangieras e de maladias inconegudas. Sens zo far exprès, un agricultor d’un autre vilatge a semnat aquí de l’ambroisia, una planta plan allergizanta. Es benleu venguda dins de la palha ’chaptada dins un país que ne’n es enfecit. Faran plan malaisat per la far partir. Los quites rampalms creben ; quò s’aviá pus vut de los tractar per los sauvar de la pirala. I a pas enquera de remèdi per lo noveu virus ToBRFV (Tomato brown rugose fruit virus) que ’bisma las tomatas e fai crebar los pès pieg que la brima. Ujan, las tomatas sòbren pas dins los vargiers emperaquí. E mos onhons – los que an pas purit sus plaça – se garden pas. Paubra annada, si n’es que los peseus, las mongetas e las pompiras an bien vengut.
    Antan, en ’questa sason, los burgauds asiatics ’restavan pas de ’trapar las ’belhas quante tornavan au bornat ; un seguiá l’autre. Aura, ne’n vese pas. Es-quò perque ’trapí mai de trenta mairs dins de las trapelas per burgauds au printemps ? Cresiam pertant que ne’n seriam jamai desbarrassats, de ’quela salopariá de burgauds. Vesem que los quites chamjaments venguts permanents zo son pas. Lo burgaud asiatic es un predator d’autres insectes. Los insectes son tuats per l’agrochimia. Es finançada per daus investiments enòrmes. Pas tant d’insectes, pas tant de burgauds. Pas tant de pitits auseus. Pas tant de cocuts e d’irondelas. Pas tant de…
    E l’estre uman, lo subrepredator, fará-t-eu coma lo burgaud, si los insectes son pus ’quí per espandre lo pollène de las plantas ? Si quò deu ’ribar, si la natura ’resta de nos tornar nòstre viure tots los ans, nos borraram pus per las mesmas rasons qu’aüei e trobaram que era plan brave, lo temps passat.

    A Javerlhac, lo 8 de setembre de 2021
    Jan-Peire Reidi

    De veire regularament lo blògue de Jan-Peire Reidi: http://www.lochamindelafont.com/

  • Chamin daus trobadors, de Jan-Peire Reidi

    D 93 
    Maruelh          21
    Rabairac         45
    Berbezilh         67
    Blàia        137

    JP Reidi.jpegAu mes de junh de 1940 daus milions de Francés dau nòrd fugiren davant l’armada alemanda. Partian coma podian sus las rotas dau Miegjorn e fasian segre çò que podian. Los Stukas bombardavan los refugiats sus las grandas rotas ; la gent passeren per las pitas rotas. Au vilatge dau Grand Gilon, sus la Despartamentala 93 que ven de Javerlhac e que prenem per anar a Maruelh, Rabairac e Brageirac, las autos, los camions e los autobus esperavan lo temps de laissar los buòus cular quauque charreg de fen dins una granja. Lo paubre monde assedrats, alacats, abracats, cuberts de pòuvera, volian de l’aiga. Quand los Grand Gilons lur damandavan ente anavan, respondian que sabian pas. 
    Lo vilatge aviá benleu pus vut passar tant de gent dempuei lo temps, au segle d’avant las automobilas, que los rotliers ’restavan lurs atalatges davant la maison que teniá auberja. ’Quilhs òmes gaire delicats, que portavan belosas, chapeus negres e suchas farradas, trobavan totjorn una marmita de mongetas au chaud dins lo potatgier. Demoravan lo temps de minjar la sopa e de far chabròu, de ’massar una bona sietada de mongetas, mai daus còps de pissar jos la taula sus la terra batuda e de far dau masant, pareis. Non, los refugiats de junh ’40 avian pas idéia de far entau.

    Fau imaginar l’escrivan Louis Aragon e çò que demorava de sa division, 20 dau cent daus òmes entrats en Belgica, sus ’quela rota blancha, au mitan d’una umanitat espaurida, gasta e demoralizada dins la pòuvera e la chalor, e daus sodards que seguian daus òrdres venguts sabian pas d’ente. Los Javerlhacs conten que Aragon e sos camaradas demoreren quauque temps dins lo borg ; mas veiretz pas de placa per marcar ente durmit lo poeta, perque los istorians locaus an pas trobat la maison. Quò nos fai plaser de creire que lo poema Les Yeux d’Elsa fuguet començat a Javerlhac, benleu dins los prats a l’ombra daus papulons au bòrd dau Bandiat…
    ’Ribat a Rabairac au mitan d’un desòrdre pas de creire, lo poeta anet a la biblioteca, benleu per obludar lo treblum. ’Lai descrubit una miràudia : Arnaut Daniel (1150 ?-1220 ?). Fuguet esblausit per nòstre trobador, son « trobar clus », la compausicion novela tan sabenta de sa sestina (sextine), una varietat estonanta de fòrmas poeticas per chantar « la fin’amor ». « Mestre Arnaut », coma ditz Aragon, lo trobador fuguet celebrat per Dante en linga occitana dins la Divina comediá : « Ieu sei Arnaut que plor e vau cantan… ». Arnaut Daniel, lo « melhor faure dau parlar mairau », lo poeta que chaçava « la lebre emb lo buòu » e nodava « contra suberna »… ’Questa jornada, lo 25 de junh de 1940, fuguet per Aragon coma una surtida de l’infern : 
                « Et là fut notre issue pour revoir les étoiles »
    Veguet dins l’òbra d’Arnaut Daniel la font de Dante e Petrarca, una font poetica  nascuda « en França » dins la seconda meitat dau segle XII, que sas fòrmas e sos temas, après l’Italia, crubiren tota l’Euròpa. Trobet dins ’quela glòria trobadorenca una rason d’esperar, de se batre per la « França eternala », veguet los « uelhs d’Elsa » que, quand « l’univers se romp », lusissian dessus la mar… 
    Aüei, beucòp d’Occitans contunhen de pensar que la cultura occitana fai partida de la cultura de França e son reconeissents au grand poeta francés per son omenatge a nòstra literatura d’òc, mas coneissem tots plan mai qu’Aragon son especificitat occitana.
    Per anar a Rabairac, passem per lo país d’Arnaut de Maruelh (1170-1200) :
    « Arnaut de Maruelh si fo de l’evescat de Peiregòrd, d’un castel que a nom Maruelh… s’enamoret [d’una] comtessa… fasiá cançons [d’ela], mas non las ausava dire ad ela ... disiá qu’un autre las fasiá. » Arnaut, si gente e « avinens », benleu lo trobador que chantet lo mielhs l’amor aprep Bernat de Ventadorn :
    « Ja non serai vencuts ni recresents
    de vos amar, sia’m sens o folors. »
    (Je ne serai jamais las ni ne cesserai jamais de vous aimer, que cela soit sagesse ou folie de ma part. » Revirada de Joan Ros).
    En partant de Maruelh, passaram per Vilabòsc e Blanzac per anar a Berbezilh, aüei Barbezieux, en Charanta. Lo trobador Rigaut de Berbezilh, mens conegut que los autres, i nasquet, benleu en 1163, au temps que sa vila parlava occitan :
    Atressi con orifanz
    Que quant chai non’s pot levar 
    […] Ben sai qu’Amors es tan granz
    Que leu mi pot perdonar
    S’ieu failli per sobramar… 
    (Coma l’elefant / que quand tomba se pot pas levar… Sabe plan qu’Amor es tan granda / Que leu me pòt perdonar / Si fau la fauta de tròp aimar).
    Pus loenh, Blàia sus la Gironda. Jaufre Rudel, lo trobador de « l’amor de lonh », i nasquet a la debuta dau segle XII. Aimet de la comtessa de Trípol, en Siria actuala, que aviá jamai vuda :
    Lanquan li jorn son lonc e mai
    M’es bels dos chanz d’auzelhs de lonh
    E quan me sui partitz de lai
    Remembra’m d’un’ amor de lonh  
    (Quand los jorns son longs au mes de mai / M’es doç lo chant daus auseus de loenh / E quand sei partit de lai / Me sovene d’una amor de loenh.)

    A Javerlhac, lo 27 de julhet de 2021
    Jan-Peire Reidi

    De veire regularament lo blògue de Jan-Peire Reidi: http://www.lochamindelafont.com/