Ok

En poursuivant votre navigation sur ce site, vous acceptez l'utilisation de cookies. Ces derniers assurent le bon fonctionnement de nos services. En savoir plus.

Jan-Peire Reidi

  • L'òbra d'una vita ( en mòda de partiment) de Jan Peire Reidi

    JP Reidi.jpegDins lo filme de Renaud Fély que veguerem lo mes passat a Bordelha (Du côté de Germont), un parent de la Marcela Delpastre parla d’un còp que sa femna disset a la Marcela e ela avian totas doas fait doas òbras diferentas mas, a son idéia, tant importantas l’una coma l’autra : l’una coma mair de familha, l’autre coma escrivana. La Marcela zo prenguet mau. Pensava benleu que sos libres avian una valor unica que se podiá pas comparar a l’elevatge de dos o tres goiats o goiatas. Franchament, me damande laquau aviá rason o ben si avian pas tòrt totas doas.

    « Un òme que aima pas los mainatges e los chins pòt pas estre completament chaitiu » disiá l’umorista. Meitat colhonaire, meitat provocaire, sembla tractar los mainatges parier coma los chins. Segur, si setz coma me que ai passat una granda partida de ma vita en companhiá de mainatges e de chins, ’queu cinisme assumit vos fai benleu lo mesma efiech qu’a me. D’un costat, avem enviá de ne’n rire, perque pensem que quo es una provocacion per colhonar, d’un autre, òm se ditz que quauqu’un que vanta lo manca d’empatia per los pitits deu ben mancar vertadierament d’un pauc d’umanitat. E nòstre amusament nos empaicha pas de sentir – coma dire ? – benleu pas de mespres per ’quela persona, mas de la plànher un petit totparier. E d’alhors, oblueda que los mainatges d’aüei siran los òmes e las femnas que paiaran sa pension de retirada !

    Òc, lo respect de la mair de familha e la proteccion daus pitits son de las reglas instictivas, un ressòrt de vita, una pulsion de reproduccion de nòstra espécia. La violéncia envers los mainatges fai crema a la consciéncia umana. ’Quilhs sentiments son talament fòrts que los de nautres chausissen de pas aver de mainatges se senten oblijats de se’n carrar d’un biais cinic, arrogant e provocaire que se vòu plasent o ben de ne’n donar – o ben de se’n donar – de las rasons, mai si degun lur damanda ren. Disen, per exemple, que vòlen pas far viure un autre estre uman dins un monde de miséria sociala e de pollucion environamentala. Los que fan daus pitits an pas mestier de rasonar ; chausissen d’aver una familha, quo es tot. E beucòp de cobles heterosexuaus e homosexuaus vòlen a tota fòrça adoptar o ben damandar l’inseminacion. Avant la contracepcion, mai que mai, la gent fasian daus pitits perque fasian daus pitits. Parier dins los país que coneissen lo lapinisme : disen que los pitits son un present de Diu. Oblueden que Diu a laissat a Monsur e Madama la libertat de metre un penis dins una vagina e d’i laissar dau semen, o pas. Autres còp, la mortalitat infantila e lo biais de viure fasian que lo lapinisme era pas tròp un dangier per las societats umanas. Aüei, Diu mercés, la medecina a fait dau progrès dins tots los país, mas la subrepopulacion pòt tarir las ressorças e chaulhar la natura.

    Eimatin, tròbe sus « Fàcia de boc » ’quela. remarca d’una mair de familha : « Ma testa me ditz que ai dos mainatges, mon compte de banca que ne’n ai quatre, mas aurelhas que ne’n ai uech, lo pilòt de linge sale que ne’n ai una tribú ». Òc, pas aisada la vita de las femnas d’aura. Tot far, tot preveire : ’bilhar, nurir, netiar, lavar, menar e anar querre a la crescha o ben a la nuriça, a l’escòla, au centre aerat, a las « activitats » esportivas e culturalas… Pas un moment per se pausar. E sa vita es enquera mai malaisada quand los dròlles son malaudes e quand l’òme, per una rason o una autra, fai pas sa part dau trabalh… Jòunas femnas que vos sentetz gastas, pensatz benleu que dins quauquas annadas, quand los mainatges auran frotjat, siretz un pai mai tranquillas. E ben non ; auretz mai de temps per vos, mas ’restaretz jamai de migrar per vòstras familhas. Vendran los dangiers, « los problemas », los moments de difficultat per los dròlles e las dròllas, las prumieras grandas deçaubudas, los malurs benleu… Dirai pas si los estats que encoratgen una polititca natalista fan bien o mau de decorar las mairs de familhas nombrosas, mas ai beucòp de respect per ’quelas femnas fòrtas e valhentas que fan lur trabalh en defòra mai a la maison.

    Franchament, vautres e vautras que setz aura grandas-mairs e grands-pairs, las rencuratz ’quelas annadas d’esfòrç, de migrança e de jòia ? Los prumiers pas, las prumieras paraulas, los mots inventats, las festas, lo monde dins los uelhs d’un mainatge, la formacion de sa personalitat, lo bonur de lo veire frotjar, l’enviá e la fòrça de creire a l’avenidor ? Vos sabe pas, mas ieu pòde pas imatginar l’òme que sei aüei sens tot çò que ’quela epòca de ma vita a laissat au fons de me – mai si gardarai totjorn la pena de las quatre annadas passadas sens mos dos prumiers dròlles. Aura que sei vielh, mon grand bonur es d’aver pogut lo veire frotjar lo pus jòune de mos pitits-filhs despuei tot pitit d’una setmana a l’autra, de lo veire e li parlar emb lo telefonet, e quand ven en vacanças, de l’auvir jacassar, de respondre quand damanda perqué quò-’quí, perqué quò-lai, e d’establir coma se una relacion de confiança e de complicitat.

    La mesa en parallèle, dins lo filme de Fély, d’una òbra literària e de familhas portadas e menadas de la concepcion a l’atge adulte, me faguet pensar au roman de l’escrivan britanic Ian McEwan paregut en 2022 e titolat « Lessons » (1). Lo libre, que dòna gaire de leiçons d’alhors, conta los 70 ans de vita de Roland Baines, nascut en 1948, sus lo fons daus grands eveniments que lo monde a coneguts despuei : la crisi de Cuba, la dubertura dau mur de Berlin, la chasuda dau comunisme, Thatcher, lo Brexit, lo Covid… Roland, fuguet victima d’un destornament de minor a 14 ans, per una femna adulta que ne’n faguet son servidor sexuau dos ans de temps, e se’n es jamai remes. Artista mancat, a viscut de pitits trabalhs e a ren fait de sa vita. Sa granda « òbra » es d’aver elevat tot sol son filh abandonat per sa mair. Gaire de temps après la naissença e un an de maridatge, Alissa, la femna, aviá laissat son òme e lo mainatjon e disparegut. Dins una pita letra que Roland aviá trobada sus lo liech emb las claus de la maison, Alissa explicava que se sentiá anientida per son òme, son nenet e lurs exigéncias. Voliá consacrar sa vita a l’escritura. Venguda « la pus granda romanciera d’Euròpa », quand son filh trobet son adreça en Alemanha e anet la veire setze ans pus tard, li barret la pòrta au nas…

    Lo libre de McEwan pausa totplen de questions. A la question principala de dire si Alissia aviá agut rason de sacrifiar sa vita de familha a son òbra, Roland, que sap la qualitat de sa creacion literària, respond de òc. Agués jamai pogut produir una òbra pariera si fuguès demorada sa femna. La valor de la creacion permet de perdonar en partida la crudeutat de l’artista.

    La Marcela Delpastre que fuguet pas oblijada de chausir l’escritura d’un costat, un òme e un dròlle de l’autre, mas poguet pas laissar son pair e sa mair, sa maison e sa bòria, faguet de Germont lo subject de son òbra. A la question de saber si l’òbra d’una escrivana que a pas d’experiéncia de la maternitat ne’n suefra, respondrai que non. L’art a pas mestier d’una experiénça umana mai o mens richa. Ne’n podriam discutir longtemps, mas refusarai de comparar los meritis d’una mair e la valor unica d’una òbra artistica, e gardarai un respect prigond per l’una mai per l’autra.

    A Javerlhac, lo 6 de junh de 2025

    Jan-Peire Reidi

    Leçons, la revirada en francés fuguet publicada per Gallimard en 2023.

  • Los riches, los paubres, de Jan Peire Reidi

    JP Reidi.jpegUna remarca de l'autor de la cronica: "Veiquí un texte embraulhat per parlar d'un monde embraulhat, d'un monde que bulh."

    LOS RICHES, LOS PAUBRES

    Un òme que a pas de musica dins son eime,

    Que es pas esmougut per l’armonia e la doçor daus sons,

    Es preste per la traïson, lo pilhatge, la manigança… (1)

    William Shakespeare, Lo Merchant de Venècia, Acte V, scena 1 

     


    Los riches ’chapten çò que lur fai plaser per minjar, se ’bilhar, se permenar,

    sovent mai que lur fai mestier,

    los paubres ’chapten çò que tròben de mens char de çò que lur fai mestier

    nonmas çò que lur fai mestier.

    Daus còps los paubres parcirian ben d’estre oblijats de pàiar çò que fau pàiar per poder trabalhar,

    e que lur sierv pas per minjar, se ’bilhar, se lotjar.

    Son oblijats de se levar dabora per anar trabalhar loenh, per un patron, un autre e un autre,

    d’un solelh a l’autre,

    au servici de riches que los pàien pas, o gaire, o que ’visen pas, vesen pas los paubres.

    Trabalhen per far venir mai riches daus patrons que an jamai vuts que disen que son pas lurs patrons.

    Son totjorn gastes.

    Lur taina d’estre daus vielhs avant de venir vielhs.

     


    Los riches-riches vòlen pas pàiar d’impòsts,

    permenen lur sòus, sarren lurs sòus, per los gardar, per ne’n aver mai.

    Se permenen quand an lo temps dins lurs machinas volantas, dins lurs palais bastits sus terra o que van sus la mar. 

    Saben pus ente plaçar lurs sòus per lur far far daus pitits,

    ’chapten o fan bastir dins las vilas daus grands bastiments que còsten de las fortunas,

    per empaichar los mens riches e los paubres de se lotjar.

    Per gloriosetat, ’chapten.

    ‘Chapten, mabolhen, chaulhen, roinen.

    ’Chapten daus tableus,

    ‘Chapten los òmes e las femnas que fan au balon, que fan a lo que anira lo pus redde en bateu o en bicicleta.

    ’Chapten de las fabricas de novelas que ausen pus dire dau mau de ilhs.

    Se sierven de machinas mai sabentas que los sabents

    per far venir paubres los riches mens riches que ilhs,

    e los paubres mai paubres que los paubres,

    per los segre totjorn e pertot,

    per lur prener lurs quauques sòus,

    per los far estar.

     

     

     

    Los mai riches que los paubres son esmalits

    contra los mai paubres que ilhs que podrian venir tan riches coma ilhs,

    e que vòlen nonmas una teulada e una taula,

    An paur

    de perdre çò que an de mai que los mai paubres que ilhs.

    Las femnas daus mai riches que los paubres fan pus gaire de pitits.

    An paur 

    daus raubaires paubres, violaires de mainatges e de femnas, cotelaires, copaires ce còus,

    daus chaumaires fenhants, estrangiers trichaires,

    daus cresents d’un Diu estrangier e de lurs fòus,

    de las femnas ’bilhadas de negre daus paubres-paubres que fan daus pitits,

    mas los mai riches que los paubres son pas esmalits contra los riches-riches.

    Aguissen los elegits que fan çò que pòden per pas laissar los paubres crebar de fam,

    E los mai riches que los paubres

    escolten los que lur fan paur,

    per se far elegir e prener lo poder,

    que fan creire que los dangiers que son daus dangiers zo son pas,

    e que los dangiers que zo son pas zo son,

    que çò que es pas vrai z’es, e çò que z’es z’es pas,

    que vesen çò que cresen, e cresen pas çò que vesen,

    que cresen o fan creire a un bon Diu sens bontat,

    a daus òmes sens generositat,

    escolten pas los que vòlen sauvar la natura, l’umanitat,

    escolten pas los que son pus fins e pus sabents que ilhs.

    Los paubres maluros 

    escolten los que lur fan creire que los sabents nos vòlen afinar, nos far malaudes, nos prener nòstres sòus e nòstra libertat, 

    son esmalits,

    e son vielhs dins lur testa avant de venir vielhs.

    Per vengetat, 

    se fan los vaslets daus riches-riches gaire vergonhos, bandits eideiards,

    glorios, cobeitos, insolents, 

    que semnen la messonja, la paubretat, lo malur,

    e que an l’eime dur, espes, sens musica.

     


    A Javerlhac, lo 21 dau mes d’abriu 2025

    Jan-Peire Reidi

     


    (1) The man that hath no music in himself

    Nor is not moved by concord of sweet sounds,

    Is fit for treason, stratagems ans spoils…

    William Shakespeare, The Merchant of Venice, Act V, scene 1 

     

  • Dins lo vargier au mes d'abriu, de Jan Peire Reidi

    JP Reidi.jpgMe sovene pas aver jamai auvit parlar de « meschantas » erbas dins lo vargier dins lo temps. Pas mai de « plantas adventícias ». I aviá « l’erba » e los legumes. Un vargier tengut « pròpe » aviá « pas un piau d’erba » ; quò era « un brave vargier » ente los legumes venian bien. Era « sale » si òm laissava l’erba crubir lo terren. « I a mai d’erba que de legumes » era pas un compliment. Aüei, òm tròba de la gent per sostener que totas las plantas an lur utilitat, que fau pas aver paur de laissar frotjar « l’erba ». 

    Las femnas semnavan benleu daus dàlias et daus glaiòus defòra, davant l’aiguiera, e daus geraniums dins daus vielhs topins sus quauque mur o quauqua fenestra. Autrament, quo era mai que mai los mossurs que plantavan de las flors dins los vargiers. Avian de las pelusas, de las planchas de flors, daus rengs de rampalm talhats au carrat lo long de las ’léias sabladas… Los soles legumes que se vesian pus sovent dins los vargiers daus riches que dins los daus paisans eran los artichauts e las asperjas.

    Non, per nautres paisans, lo vargier era per far venir los legumes, pas nonmas per far brave.. Las femnas eran pas en pena per far la sopa : queraque, i trobavan ben quauque pè de porrada, daus onhons, de las mongetas en caletas… Mai quauqua laituja, las tomatas, lo persilh per la salada, la vinheta per la moleta. Ma defunta mair ’massava los peseus dabora e emportava las caletas dins son davantau per las engrunar en gardant las vachas. (Per me, los peseus fresches au mes de junh son çò que lo vargier mena de melhor.) Vese enquera lo plaser de mon pair quand anava querre un pè de lissa dins lo vargier au printemps per desjunar. Ne’n fasiá una fretissa o ben lo minjava emb un tròç de pan fresche engraissat de grilhons. Dins lo barradis davant la maison, que trabalhavam emb los buòus e lo brabant, semnavam las mongetas e las pompiras per los crestians mai per los pòrcs.

    Los aubres fruchiers eran per minjar… mai per beure. Figier contra lo mur rasis lo vielh forn, pomiers, nogiers, periers, pruniers, cirieirs deçai delai sins lo barradis, lo coderc o las quitas terras… Òli de cacaus praissat au molin, confitura de prunas, tartras de pomas, clafotis de cireijas, citre un pauc jasbre per mainatjar lo vin, sens obludar « la blancha » per « lo cafè e la gota »… Servian pas sovent de frucha frescha a taula per lo dessierv. Las cireijas e las prunas se minjavan defòra quand òm las culhissiá o ben aitot ’ribavan sus la taula confidas dins un bocau d’aiga de vita.

    Per me, un vargier deu estre un vargier per minjar, mai un vargier que marca bien. Un vargier « pròpe ». Deserbar : lo trabalh lo pus penible que pren lo mai de temps. Tota la semnada passada, que fasiá bon, ai ’rachat l’erba avant de semnar las pompiras e los rafes, e de plantar la salada. Ai fait aisat per ’rachar lo maurelon, lo trifolet e lo saniçon emb lo rasteu, mas tots ’quilhs pitits onhons de serp, venguts sai pas d’ente, m’an plan fait einoiar. Perden tots lurs granons autorn dau bulbe quand òm los tira de terra. Òm cuja pas los far crebar. Faudriá espandre una bascha, mas quo es pas brave. Fau ’rachar los gaugs, las chaucidas e la tranuja emb lurs raiç, e si òm los vòu pas veire ganhar tot lo vargier. Quand fará un pauc pus chaud, vendrá lo pipol, que laisse frotjar dins las ’léias, e la corriada que òm pòt jamai ne’n venir a bot. Las raiç de corriada van tròp bas jos terra. Si òm la laissa, s’envertolha après las mongetas e las chabeças de pompiras e las empaicha de frotjar. La milhòca a la fin de l’estiu apaubris la terra.

    Despuei mai de cinquanta ans ai totjorn ’gut un vargier. Fau un vargier per lo plaser, per la santat, pas per mainatjar los sòus. A Châtellerault, pita vila industriala autres còps poblada d’obriers-paisans, mos vesins fasian tots lur vargier. Se cresian plan d’aver los pus braves legumes, los pus daborius… E se mocavan de los que trabalhavan mau e que prenian dau retard. Un còp que aviá gran pres de cordeu per far un rejon, un vesin faguet semblant de creire que lo reng en essa era fait exprès per i far chabir mai de mongetas. Un autre còp que aviá pas enquera dòstat mos piquets de tomatas au mes de decembre, un autre me disset sens rire que, si òm los laissava pendent tot l’ivern, tornavan menar de las tomatas l’estiu d’après. Aguí onta. Aura mos rengs son drechs e fau vesinar de las plantas que van ensemble : lissas-pompiras-favas, peseus-carròtas-porrada-tomatas-onhons… Las corgetas, los cocombres e las citrolhas fròtgen un pauc pus loenh.

    Las tròbe plan bravas las plantabendas rondas daus jardiniers poetas, ente boiren tots los legumes e las flors e laissen far la natura. Eissàien pas de garnir los congelators. Mas me, demorarai totjorn un traulhabosa gormand sens imaginacion e sens fantasiá, que es uros quand la besunha a bien vengut. 

    Me pòde pas retener de me carrar quand ’vise mon vargier per la fenestra. Sente lo plaser de l’estre uman que a dondat la natura per i prener son viure. Los peseus son ramats de brodichas. La terra es bien trabalhada, finament escassonada, presta per los seissanta-e-dietz pès de tomatas que plantarai au mes de mai quand los plants siran pus fòrts. Metrai una ponhada d’autrujas e daus compòste bien descompausat dins chasque cròs. Si jala pas, si vòu far bon… Voldriá estre compausitor per far la musica de chasca plancha de legumes, coma Mossorgski per sos Tableus d’una expausicion. Si era pintre, fariá daus tableus de charas umanas emb daus legumes, de la frucha e de las flors coma Arcimboldo. Ma femna ne’n fai de las figuras amusantas dins las sietas per far minjar quauqua ren de saboros, de fresche e de jauvent aus goiats amonlats que coneissen nonmas las pastas e lo ketchup.

    Mas dolors dins l’eschina e las nivols rojas sus lo solelh coijant que ’pelem « una charanta » e que son signe d’aiga, me disen que vai plòure. Ai sarrat los gatges : lo motocultor, la broita, la trencha, lo puat, la forcha de quatre bencs, lo rasteu e la pala. Lo pilòt d’erba vai purir dins un coenh. Tota la jornada, ai agut lo nas dins la terra. Quand levava la testa, vesiá los aubres fruchiers en flors : pruniers, cirieirs, pomiers, codonhier. Las ’belhas avacavan a ’massar tot lo nectar e lo pollène que podian sus los aubres fruchiers e sus las flors de gaugs d’ente tornavan totas rossas. Garnissian las nauças daus bornats. Ai gaire pensat aus drechs de doana de Trump, a las bombas que tomben sus la paubra gent a Gaza e en Ucraïna, au climat que s’eschaura, la natura chaulhada, la mar que monta, las epidèmias e las catastròfas. Un vargier pòt nos far obludar un moment los malurs dau monde. S’ilhs podian nos obludar…

    A Javerlhac, lo 15 d’abriu de 2025

    Jan-Peire Reidi

    frotjar : pousser, l’aiguiera : l’évier, topin : pot, mai que mai : surtout, rampalm : buis, lissa : ail

    chabeça : tige,  barradis : enclos,  coderc : pré à côté de la maison (enclos),  escassonar : émietter, briser les mottes (cassons)

    traulhabosa : « brasse-bouse »,  chara : visage,  jauvent : bienfaisant 

    amonlat : difficile (nourriture)

    rafe : radis mouron, serpolet, séneçon, pissenlit, chardon, chiendent, liseron, pourpier, mil 

    dins las quitas terras, ou : quitament dins las terras : même dans les champs

    daboriu : précoce, rejon : sillon, chabir : être contenu dans…, loger (dans un espace)

    tornar + verbe à l’infinitif = répétition de l’action : tornar far, tornar dire..

    boirar : mélanger, que marca bien : qui présente bien

    menar (ici) : produire, venir (ici) : arriver à maturité

    se carrar (de) : être fier (de), dondar : dompter, soumettre, se creire (de) : s’enorgueillir de… 

    nivol : nuage, gatge : outil, ustensile (cf. « gadget » !) trencha : houe,  puat (pron. « pia »): houe à deux dents…

    codonhier : cognassier,  avacar : se hâter,   nauça : hausse,  bornat : ruche,  chaulhar : salir, souiller, polluer.