Ok

En poursuivant votre navigation sur ce site, vous acceptez l'utilisation de cookies. Ces derniers assurent le bon fonctionnement de nos services. En savoir plus.

Cronicas d'autors - Page 45

  • L'origina del mot Occitania per Joan-Claudi Dugròs

    Article en occitan emb revirada en francès.

    Origina del mot Occitania

    Dempuèi l’Edat Mejana, los Occitans (e amb els los Catalans) tras las bòrnas de las senhoriás e dels comtats, entre ciutats e vilatges, « dis Aups i Pirenèus » coma disiá Mistral, an agut lo sentiment d’una comunautat lingüistica. La lenga èra lo ligam, la sòla de l’identitat.

    Aquela expression, « Lenga d’Oc », es d’origina locala per çò que, cap a la fin del sègle xiiien, un mot novèl apareis, per dire tanben « las provincias de lenga d’Òc » : lingua occitana, en latin, mot inventat, çò-dison, per las cancelariás parisencas, amb son derivat, occitanus « occitan » e naturalament un « coronim » en bona fòrma latina : « Occitania ». Mas d’ont ven aquel mot ?

    Se trobam la prumièra attestacion dels mots : lingua d’oc (o sovent lingua de hoc) dins de documents latins cap a 1290, lo mot : lingua occitana apareis qualquas annadas aprèp dins un document de 1302 (letra de l’aquevesque de Narbona Egidius per convocar un concili d’evesques).

    En 1285 e 1289, dins mai d’un document citat per los istorians Dom Vic e Dom Vaissette (Histoire générale du Languedoc, t. 6 p. 572 et 573) vesèm aparéisser l’expression, enquera mai clara de patria Occitana.

    Vesèm ben aquí que, al contrari de l’affirmacion d’unes autors dont lo dels « Etudes historiques sur la ‘langue occitane’ » (Henri Barthès, 1987), qu’afortissiá que lo mot « Occitania » se trobava pas abans lo mitan del sègle xviiien, lo mot Occitania es pas una creacion modèrna.

    Dins un procès que se teniá a Carcassona en 1283, trobam aquò : « super excessibus et criminibus per justiciaros et officiaros parlamenti in patria Occitania commissis... (sus las exaccions e los crimis fachs per de magistrats e d’oficièrs del Parlament, dins la patria d’Occitania…)

    Aquò’s de bon remarcar que l’equivalent francés « langue d’ouy » que a existit, a pas conegut una granda fortuna ; l’autre equivalent possible *ouytan, *Ouytanie a pas viscut, pas mai al Nòrd qu’al Miègjorn.

    Se las creacions « lingua de hoc », « lenga d’òc, langue d’Oc » e « occitan, Occitanie » an conegut tant de succès, aquò s’explica aisidament se son de mots que an germenat dins lo terrador occitan, aquò s’explicariá mal s’èran de denominacions administrativas impausadas per lo poder real – un poder mal suportat de quel temps coma l’escriviá a son mèstre, lo representant del rei Jaume II d’Aragon a Avinhon : Sabon los Francés que lo monde de la tèrra occitana los aiman pas.

     

    Origine du mot Occitanie

     

    Depuis le Moyen Age, les Occitans (et avec eux les Catalans) au-delà des limites des seigneuries et des comtés, entre cités et villages, « dis Aups i Pirenèus » (des Alpes aux Pyrénées) comme disait Mistral, ont eu le sentiment d’une communauté linguistique. La langue était le lien, le fondement de l’identité.

    Cette expression, « Lenga d’Oc », est d’origine locale car vers la fin du XIIIème siècle, un mot nouveau apparaît, pour dire aussi « les provinces de langue d’Oc » : lingua occitana, en latin, mot inventé, dit-on, par les chancelleries parisiennes, avec son dérivé, occitanus « occitan » et naturellement un « choronyme » en bonne forme latine : « Occitania ». Mais d’où vient ce mot ?

    Si nous trouvons la première attestation des mots : lingua d’oc (ou souvent lingua de hoc) dans des documents latins autour de 1290, le mot : lingua occitana apparaît quelques années après dans un document de 1302 (lettre de l’archevêque de Narbonne Egidius pour convoquer un concile d’évêques).

    En 1285 et 1289, dans plusieurs documents cités par les historiens Dom Vic et Dom Vaissette (Histoire générale du Languedoc, t. 6 p. 572 et 573) nous voyons apparaître l’expression, encore plus claire de patria Occitana.

    Dans un procès qui se tenait à Carcassonne en 1283, on trouve ceci : « super excessibus et criminibus per justiciaros et officiaros parlamenti in patria Occitania commissis... (sur les exactions et les crimes commis par des magistrats et des officiers du Parlement, dans la patrie d’Occitanie...).

    On peut remarquer que l’équivalent français « langue d’ouy » qui a existé, n’a pas connu une grande fortune ; l’autre équivalent possible *ouytan, *Ouytanie n’a pas vécu, pas plus au Nord qu’au Midi.

    Si les créations « lingua de hoc », « lenga d’òc, langue d’Oc » et « occitan, Occitanie » ont connu autant de succès, cela s’explique parfaitement si se sont des mots qui ont germé dans le terroir occitan, cela s’expliquerait mal si elles étaient des dénominations administratives imposées par le pouvoir royal – un pouvoir mal supporté à l’époque comme l’écrivait à son maître, le représentant du roi Jaume II d’Aragon à Avignon : Est-ce que les Français savent bien que les gens de la terre occitane ne les aiment pas (traduction).

     

    Jean-Claude Dugros

  • A.A.A. : cronica per Micheu Chapduelh

     

    Las agéncias de notacion, se’n es parlat, se’n parla, se’n parlará ben enquera. Ai longtemps viscut pasmens dins l’ignorància de lor quita existéncia, tant vau dire dins l’escurantisme. Vosautres tanben, non ? Puei quand fugueren reveladas a nòstra consciéncia, avem balançat entre lo gròs rire (« A.A.A. », pensatz un pauc !) e la romegada escandalizada (« Mas de quau drech ? !»)

    Ai balançat tanben, puei lo lum me tuquet los uelhs. La revelacion ! E me veiquí rassegurat tant sus lo plan sociau que sus lo plan metafisic. Non, las agéncias de notacion son pas una denegacion de la democracia, son pas la marca d’un arbitrari matematicotecnocratic que pausariá coma teoremas los postulats daus economistas.

    Òc, sei rassegurat. Rassegurat de veire que l’Estat lo mai poderós es coma un escolan qu’espera la sanccion de la nòta. Lo quite mestre dau monde es a l’estrech dins sos sabatons en esperar de veire lo roge sus sa còpia. Rassegurat coma l’escolan que ven de descubrir que lo mèstre que l’aclapa de nòtas es pas en-dessús de tot, que es notat, eu tanben, per l’inspector, que es tanben notat per un inspector d’inspectors. Quo es parier, evidentament per lo LABEL ÒC, per lo label PARLESC o per la DCL : lo que t’autoriza a far ta publicitat en òc, a ensenhar l’òc o a l’utilizar dins la charriera sens te prener una selhada d’aiga per las chambas, a ben degut èsser autorizat a t’autorizar. I a quauqu’un en-dessús, un avalorator (1) d’avalorators, e un avalorator d’avalorators d’avalorators...

    Coma los avalorators son , fòrça forçada, mens nombrós que los avalorats, e los avalorators d’avalorators mens nombrós que los avalorators, podem representar la societat mondiala per una piramida. La basa ne’n son tots los avalorats, puei, en montar, los avalorators, los avalorators d’avalorators... Per arribar a la poncha que es evidentament lo niveu de l’Unic, lo Grandissime Avalorator, l’Èsser Supreme, lo Grand Jutge. Quel Unic es l’Uelh Globau e se pòt entau simbolizar : un uelh unic sus un triangle que representa la priramida de l’avaloracion.

    Consequentament l’Unic pòt nonmàs èsser omniscient, omnivalent, omnicompetent, capabla de decidir que tau dever de matematicas vau 19, tala dissertacion 4,67, que tau cors d’occitan s’amerita lo label PARLESC, qu’Obama vai èsser davalat a A.A.B. e qu’Adelina Boscatier, mercés a son DCL, podrá a comptar de uei dire « adiussiatz » e pasmai « bonjour » a sa portiera... Mas l’Unic es l’Unic : son pas dos coma eu.

    Quauques pissafreg disián que Dieu era mòrt, mas nos veiquí reconciliats emb l’immanéncia. Sem pas abandonats dins l’Univers, una entitat nos apara jos son ala. En vertat zo vos dise, es l’Unic, la poncha de la piramida. Grand Misteri de l’Unic que es tanben quela senta Trinitat : A. A. A.

    A.A.A. es grand e los avalorators (dau mai chaitiu au mai poderós) son son clerjat que, de delegacion en procuracion, fai davalar son immanéncia sus nòstres chais esbaubits.

     

    Micheu CHAPDUELH

     

    (1) Un pauc de vocabulari e de semantica. Per revirar lo francés « dévaluer », se pòt ben dire « desvalorar » : desvalorar una monneda, quo es ben li tirar de sa valor. Lo contrari, « réévaluer », se podriá revirar per « (tornar) valorar ». Mas sei pas de consent que l’ « évaluation » siá una « avaloracion », « avalorar » quo es menar a una valor definida per avança e pas establir lo niveu vertadier de la persona. Pasmens, per aver mon DCL e èsser labelizat PARLESC, me fau ben utilizar los termes presentament immanents d’ « avaloracion » e d’ « avalorator ».