"Quo es pas de glòria!" de Jan-Peire Reidi
Pareis que que los pelhs son glorios. En francés : vaniteux. Òm ditz ben : « glorios coma un pelh (sus una testa pelada) ». Lo monde glorios (en Nontronés, disem «gliereu») se cresen. Fan coma lo chin de la domaisela Zenobia, la filha dau marques de Charabanc. ’Quela raca sabiá que sos mestres eran nòbles, quò fai que « se cresiá tant que ilhs, mai benleu mai » (Delaja). O ben coma la chambariera dau mera que era « gloriosa coma un pelh e chucanta coma una ’belha ». Òm ditz que los Parisians son glorios, aitot ilhs, coma l’autre que era « ’bilhat coma un milòrd » e « s’uflava coma un borges ». Un òme glorios se vanta, es risible ; es un « glorios fat ».
Los paisans d’autres còps eran pas fiers e fasian pas de manieras, mas avian lur gloriosetat («gliereusetat») totparier, lur fieretat, si aimatz mai. Faliá bien far atencion de pas los chucar si òm deviá lur far quauqua remarca. Fieretat o ben fiertat ? Mistral mai Lavalada dònen las doas fòrmas coma equivalentas (fierté, arrogance, orgueil). Benleu me trompe mas, per me, parlar de la fiertat de quauqu’un pòt estre una critica (« far lo fier), mas pas forçadament, subretot si quò se rapòrta a sa santat (« Es pas tròp fier ’questes temps » : pas très en forme). Mas la fieretat es de la gloriosetat (suffisance), emb un pauc mai d’arrogància. O ben «fieretat» es mai familhier. De discutir.
Ai totjorn grand plaser de trobar deçai delai dins mas lecturas de las locucions que se disian correntament quante era goiat e que auve pus gaire. Quo es mai d’un còp que, chas nos, lo trabalh lo mens preissat esperava longtemps : daus linçòus que agués faugut chamjar dempuei un brave moment, daus estables que avian plan mestier d’estre fomorjats, daus bufets dins la maison que damandavan d’estre espouverats e daus chabrons esrantelats… Quante quò ’chabava per se far, ma granda-mair disiá : « Quo es pas de glòria ! ». Parier coma nòstre reir-grand-pair Frederic Mistral : « es pas de glòri, ce n’est pas du luxe, c’est par nécessité » (Lou Trésor dóu felibrige). Esbocinada la linga d’òc ? Benleu pas tant que quò !
A Marennes, lo 6 d’abriu de 2019
Jan-Peire Reidi
S’es vut que, quante los vilauds anavan veire daus parents au vilatge, quo era ben rare si s’entornavan sens una dotzena de uòus, una granda pòcha de cacaus, quauque sac de pomas o de pompiras. I torní pensar darnierament, que una camarada de nòstra femna nos faguet plan rire. Nos parlet de sa bela-mair, que demorava dau costat de Jonzac, ente las terras son pus richas qu’emperaquí en Perigòrd. La vielha Sentongesa era pas china, mas quante donava a sa nòra de la bona besunha que fasiá venir, aviá costuma de li dire : « Les gorets en velant pu. »