Ok

En poursuivant votre navigation sur ce site, vous acceptez l'utilisation de cookies. Ces derniers assurent le bon fonctionnement de nos services. En savoir plus.

Cronicas d'autors - Page 19

  • Me taina de la veire, de Jan-Peire Reidi

    JP Reidi.jpegSi volem diminuar l’eschaurament de l’atmosfera, fau pas perdre de temps. Fau pus esperar. Quò taina. Quò preissa, si aimatz mai.

    Dins son Glossaire périgourdin, Guillaumie cita cochar (Quò cocha de far quò), e menciona tainar (Quò taina ; quò tainava), mas nos ditz que tainar se ditz mens sovent. Pertant, tainar es le verbe que ai totjorn auvit emperaquí. Coma baissar, laissar, preissar…, tainar es un verbe que coneis l’alternança ei/ai dins sa conjugason : tainar [tei'nɑː] / quò taina ['tainɔ].

    Vesem que tainar marca l’urgéncia :

    Fau començar per çò que taina lo mai. Il faut commencer par le plus pressé.

    o l’imminéncia d’un eveniment :

    Quò ne tainará gaire. Cela ne tardera pas.

    Quò li venguet [a la machina] mòda de sangut (…) e ’la ne tainet pas a se ’restar. (Delaja) Il lui vint un genre de hoquet et elle ne tarda pas à s’arrêter.

    Tainar es lo verbe que utilizem dins una virada impersonala per dire l’impaciéncia :

    Quò li tainava d’estre ’ribat. Il lui tardait d’arriver.

    Aprep tres mes de sechiera, quò nos tainava de veire plòure. Après trois mois de sécheresse, il nous tardait de voir tomber la pluie.

    Dins la vielha linga, trobem taïnar, tahinar.

    Me taïna la vezer. Il me tarde de la voir. (Exemple donat dins Robert Bourret, La Lenga dels trobadors, p. 328). Era-quò çò que disiá lo trobador Jaufre Rudel (1113-1170) quand pensava a son « amor de lonh », la comtessa de Tripol ?

    Raynouard dòna « tahinar, tainar : différer, retarder, tarder ».

    En lengadocian, « taïnar » a daus senses vesins : lambiner ; languir ; inquiéter taïnejar : attendre impatiemment (Sèrras) taïnos : mélancolique

    Tainar : un autre vielh verbe de nòtra linga vengut dau germanic que merita plan de subreviure !

    A Javerlhac, lo 25 de setembre de 2019

    Jan-Peire Reidi

     

  • Per aver l'aer mens bestia, de Jan-Peire Reidi

    JP Reidi.jpgQuand era en vila, ma defunta granda-mair voliá totjorn aver quauqua ren a la man « per aver l’aer mens béstia », coma disiá. Auriá plan trobat que an l’aer béstia, ’quela toristalha que vesem se banturlar de çai, de lai, quand ven la sason, e que fan ren de lurs mans. An de las lunetas negras per pas veire lo trabalh, coma disiá la Felicia Brolhet. Dins lo temps, las mans de las femnas demoravan pas sovent sens ren far. Quand vesian un òme s’estautinar las doas mans darreir l’eschina, los mocandiers li damandavan si « aviá dau blat a vendre ». Si òm teniá un gatge, quo era per trabalhar. Òm preniá un panier o ben un cabas per anar a l’espicier o a la feira, una agulhada per anar davant los buòus, una lata per jablar los cacaus, una vimzela per flacar las jarras daus goiats en culòta corta, un baston…

    Un baston ? Vesam veire : un baston per tochar las vachas, par anar aus champanhous, tustar a las pòrtas (« I a quauqu’un ?), tuar las serps o ben per esmanciar aus chins quand òm passava dins un vilatge… Un òme o una femna que tenian un baston se fasian apriandar de las béstias : vachas, chins o sauvatgina. Mai benleu de las béstias que avian nonmas doas pautas… coma la nuech que ma mair enquera jòuna e ma granda-mair torneren de veire lo fuòc d’artifici a la frairia. La Joannà gardet son gròs bilhon tot lo long dau chamin. Comprenguí pus tard que aviá gran paur daus chins mai de las tòrnas…

    Los goiats d’autres còps dins los vilatges coneissian pas lur bonur d’aver un coteu dins lur pòcha de culòta e daus bastons tant que ne’n volian. Passavam pas fauta de coçadas de chastenh o de nosilhieras. La peu de las jòunas gitòlas de chastenh se levava bien, mas fasiam pus malaisat per marcar nòstre nom sus lo boesc nosilhier emb la poncha dau coteu. Baston-barrancon, baston-espasa, baston-arcbalesta, baston-pica, baston-fusilh… « Pau ! Pau ! »

    Que pòt-quò estre de mai per un pitit dròlle que voldriá estre un òme ? Damandatz au Doctor Freud ! Justament, un baston sierv per gosonar dins los cròs de rat e las taupadas, mai per far la guerra a daus enemics terribles : las romdres daus plais, las bròchas bassas daus aubres, o ben los camaradas de juec. Quand lo torneg o lo duel comencen, vos promete que ne’n vatz tòst auvir un s’escoilar ! Pren lo fugir e tòrna veire sa mair que vai sasir los bastons, polhar mai benleu punir los pitits sodards ! Defenduts, los juecs òrres e dangieros !

    Los goiats que fan a la guerra voldran-t-ilhs la far pus tard ? Borraran-t-ilhs lur femna ? Faran-t-ilhs lo djihad ? Tiraran-t-ilhs a de la gent sens defensa emb daus fusilhs automatics ? Diu mercés, quauques psicològues pensen que ’quilhs juecs fan partida dau desvelopament normau d’un pitit dròlle. Auví darnierament a la radiò una dama especialista de l’educacion explicar que los ne’n privar es coma una castracion. Quand vesiá nòstres goiats s’amusar emb daus bastons, ma defunta bela-mair, que aviá tot compres, lur credava :

    – Borratz-vos, tuatz-vos, dròlles, mas vos fasatz pas de mau !

    Quand mos pitits-filhs venen en vacanças, ai totjorn una dotzena de bastons d’avança. Sabe que siran tots espansilhats autorn de la maison quand tornaran partir. Trobarai quitament pus mon baston de randonada que ai obludat de sarrar, un baston que a una estacha emb una brava flòca. Ente es mon baston ? Tornatz-me mon baston ! Aurai l’aer mens béstia !

    A Merennes, lo 12 dau mes d’aust de 2019

    Jan-Peire Reidi

    Per ne'n saber mai sur la trabalh de Jan-Peire Reidi, de veire lo blògue:

    http://www.lochamindelafont.com/

     

  • "Quo es pas de glòria!" de Jan-Peire Reidi

    JP Reidi.jpgPareis que que los pelhs son glorios. En francés : vaniteux. Òm ditz ben : « glorios coma un pelh (sus una testa pelada) ». Lo monde glorios (en Nontronés, disem «gliereu») se cresen. Fan coma lo chin de la domaisela Zenobia, la filha dau marques de Charabanc. ’Quela raca sabiá que sos mestres eran nòbles, quò fai que « se cresiá tant que ilhs, mai benleu mai » (Delaja). O ben coma la chambariera dau mera que era « gloriosa coma un pelh e chucanta coma una ’belha ». Òm ditz que los Parisians son glorios, aitot ilhs, coma l’autre que era « ’bilhat coma un milòrd » e « s’uflava coma un borges ». Un òme glorios se vanta, es risible ; es un « glorios fat ».

    Los paisans d’autres còps eran pas fiers e fasian pas de manieras, mas avian lur gloriosetat («gliereusetat») totparier, lur fieretat, si aimatz mai. Faliá bien far atencion de pas los chucar si òm deviá lur far quauqua remarca. Fieretat o ben fiertat ? Mistral mai Lavalada dònen las doas fòrmas coma equivalentas (fierté, arrogance, orgueil). Benleu me trompe mas, per me, parlar de la fiertat de quauqu’un pòt estre una critica (« far lo fier), mas pas forçadament, subretot si quò se rapòrta a sa santat (« Es pas tròp fier ’questes temps » : pas très en forme). Mas la fieretat es de la gloriosetat (suffisance), emb un pauc mai d’arrogància. O ben «fieretat» es mai familhier. De discutir.


    Ai totjorn grand plaser de trobar deçai delai dins mas lecturas de las locucions que se disian correntament quante era goiat e que auve pus gaire. Quo es mai d’un còp que, chas nos, lo trabalh lo mens preissat esperava longtemps : daus linçòus que agués faugut chamjar dempuei un brave moment, daus estables que avian plan mestier d’estre fomorjats, daus bufets dins la maison que damandavan d’estre espouverats e daus chabrons esrantelats… Quante quò ’chabava per se far, ma granda-mair disiá : « Quo es pas de glòria ! ». Parier coma nòstre reir-grand-pair Frederic Mistral : « es pas de glòri, ce n’est pas du luxe, c’est par nécessité » (Lou Trésor dóu felibrige). Esbocinada la linga d’òc ? Benleu pas tant que quò !

    A Marennes, lo 6 d’abriu de 2019
    Jan-Peire Reidi