Au moment où les grues sont de retour, levons les yeux vers le ciel en ayant une pensée pour celui qui les a suivies et en a si bien parlé dans « L'arair del cèl » ( l'araire, la charrue du ciel).

°°

L'arair de las gruas
laura lo cèl.
Las gruas lauran lo cèl d'aquesta tèrra
onte doman van nàisser
las freulas, las umilas flors
d'una prima timida.
Las gruas
que fan plòure las benauranças
sus las teuladas
plòure grumilhas de patz
sus los claus e los picadís
plòure l'amor sus las bèstias
e sus la gent.
Las benvolentas gruas
vòlan cap al nòrd linde e lis.
Las gruas vòlan cap al nòrd
e nosaus las espiam
las escotam
las envejam
aquelas cascalhejantas dònas
que lauren lo cèl sens laissar 'na quita reja.

Bernard Lesfargues

Segonda partida de l'omenatge de Joan-Claudi Dugros a Bernard Lesfargues

Lo poèta occitan
Dins la poesia de Bernard Lesfargues, marcada per la recèrca de la perfeccion dins la descripcion d'un paisatge, d'una simpla scèna de vida de cada jorn e mai que mai per l’etèrna reconeissença mudada en afeccion pels amics catalans, se tròban en bona plaça la femna, lo país, l'obsession de la mòrt, dins la drecha linha de « l'itinerari de paraula » (Jean-Claude Forêt) d’un autor demest los mai representatius de la poesia tot cort, entre sègle xxen e sègle xxien.
L’òbra de Bernard Lesfargues es lo resultat d’una vida sancièra d’engatjaments afogats dins la reconquista d’una lenga literària plenament occitana, sus las piadas de mila ans d’escritura quasiment sens pausa.
Bernard Lesfargues aurà gardat juscas a la fin de sa vida, l’èime, lo gaubi de la paraula, en occitan coma en francés, signes d’una clarvesença sença. Se lo còs ne’n podiá pus, anequelit jos lo pès de las annadas, l’èime contunhava sens jamai pèrdre la centena. Lo vielhum a jamai agut de presa sus una volontat indomdabla.
Sèm nombroses a aver trevat sa bibliotèca e a li far pèrdre un temps preciós, mas coma èrem contents e fièrs quand nos disiá : « Amb vosautres, pèrdi jamais mon temps ».
En 2001, pareissiá a las edicions Jorn, à Montpeyroux (34), lo recuèlh de poesia La brasa e lo fuòc brandal, que recampava la màger part de l’òbra poetica, dempuèi las annadas quaranta, ja pareguda dins los recuèlhs ( venguts inaccessibles (Cap de l’aiga ; Còr prendre ; Ni cort ni costièr…)). Aquí reeditats e mai completats de mai d’un poèma, La brasa e lo fuòc brandal donava enfin a legir, dins tot son ample, sus mai d’una mitat de sègle, totes los grands moments d’un itinerari d’escritura. Mas la produccion de Bernat Lesfargas s’arrestèt pas en 2001. Seguiguèron d’autres poemas escrincelats dins de pichons recuèlhs coma Finie la fête, (Les Amis de la Poésie, Bergerac, 2004,), La plus close nuit, (Fédérop, Gardonne, 2006), Et ego… (Les Amis de la Poésie, Bergerac, 2012).
De mai, òm pòt escotar Bernat Lesfargues legir el meteis sos poèmas sul CD Tresors d'Occitanie, Bernard Lesfargues, morceaux choisis dits par l'auteur, Occitània Produccions 2009.

D’amics legisson sos poèmas sul CD Bernard Lesfargues Poèmas – Poèmes, editat per Novelum. (sd) e tanben sul site http://www.pays-de-bergerac.com/pages/occitan/vu-lu-ecoute/index.asp

 Poèta, diguèt : « Se un jorn, me sei botat a escriure de vèrses e se mos poèmas an qualque valor, aquò’s ben als paisatges, als ostals, als arbres, e a las fonts d’aquel país [Gleisa Nueva d’Eiçac] que lo devi, e mai que mai al monde d’aicí que, en parlant nòstra lenga mairala, m’an après a l’aimar, e, sens que se’n dobtan, m’an acostumat a la parlar. »
Jean-Claude Dugros

Un texte en catalan, per Antoni Rossell, Arxiu Occità à l'Universitat Autònoma de Barcelona

En un petit poble del Peirigord, vora una església coronada per en Joan de l’Ors, hi ha una antiga
granja, construccions de pedra, separades per uns prats, i una d’elles allotja un patrimoni de llengües, llibres, reivindicacions, i una tasca continuada d’anys al servei del coneixement, i tot un passat, una vida que manté la memòria i l’estimació “de” i “per” la paraula. Tota una vida ha servit perquè una ploma hagi expressat l’amor per una terra, per tradicions on la música, la llengua i el cant mostrin l’agonia d’una cultura que es resisteix titànicament a finar el seu camí. El bilingüisme ha estat una eina incansable i efectiva. Cap renúncia, a res. Bernat Lesfargues (Brageirac, Dordonya 1924-2018) no tenia el costum de perdre el present esperant el futur, ni s’obsessionava en la sola expressió d’una llengua, traduint del català, del gallec, del castellà del francès i de l’occità. I de l’occità al francès, i del francès a l’occità. Fou el company de viatge d’escriptors occitans que viuen en una constel·lació eterna que resta brillant malgrat el temps: Renat Nelly, escriptor surrealista immers en un medievalisme actiu i renovador; la poeta Marcela Delpastre, veu paganitzadora en el cant dels homes; Bodon, rebel·lia càustica de la renúncia a la recerca del Greal; Manciet la irreductible ironia d’un exercici literari en l’abisme de les paraules; Max Roqueta, en el seu paradís d’ulls d’infant; Pèire Bec, l’erudit, novel·lista i poeta que desgranava versos de trobadors en un pelegrinatge post-conflicte bèlic, savi i inquiet; Jean Mouzat, desencriptador dels proscrits; Felip Carbona, l’ocellaire matemàtic que immortalitzarà la llengua; Robèrt Lafont, del falansteri a l’arena del Coloseo…, entre tants d’altres. Premis com el Halpérine Kaminsky (1953), condecoracions com les Palmes Académiques, Chevalier des Arts et des Lettres, o la Creu de Sant Jordi (1999), mostren la notabilitat i excel·lència d’una tasca i un recorregut polifacètic en el camp de l’edició, les llengües, la traducció, la reivindicació occitana, les relacions amb altres terres i parles romàniques, entre les quals la catalana ocupa un lloc destacat. Des de Mercè Rodoreda, Àlex Susanna, Ramon Xurriguera, Joan Argenté, Blai Bonet, Josep Carner, Jordi Pere Cerdà, Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, Carles Riba, Joan Brossa, Jaume Cabré, Jordi Sarsanedas i Màrius Torres, JoanTriadú, Cuxart, Batista i Roca, Pierre Verdaguer i Juanola, Xavier Benguerel, i, molt especialment, el seu gran amic, en Joan Sales. Són noms que acompanyen una vida dedicada a fer conéixer escriptors i personalitats catalanes al món occità i francès, en editorials franceses o en la seva pròpia, Fédérop, de la que fou el creador (1975) i que va dirigir fins a l’any 2000.
Aquest projecte editorial va acollir escriptors com Robert Lafont, Bernard Manciet, Jean-Yves
Casanova, Pierre Bec, Max Rouquette, Alem Surre-Garcia, Philippe Gardy, i d’altres catalans
L’activitat no només no es va aturar l’any 2000 sino que, en la llarga taula de fusta plena de llibres del seu despatx-casalot de Gleisa Nova d’Eissac, continuà a difondre, traduïr i encuriosir-se per literats, estudiosos, filòlegs obres antigues i noves, mentre va desenvolupar incansablement una activitat política, editorial i cultural de reivindicació occitanista. L’ofici de Lesfargues fou present en les traduccions de les obres de Mercè Rodoreda, de Josep V. Foix, Carles Riba, Jordi Sarsanedas, Màrius Torres, Àlex Susanna, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Jesús Moncada o Jaume Cabré. Però també auto de traduccions d’obres en llengua castellana de Vicente Aleixandre,Ramón J. Sender, Sánchez Mazas, o Vargas Llosa entre d’altres.
Des de 1952 en què va publicar la seva primera obra poètica, la tasca de creació literària no s’ha
aturat. Amb una personalitat individual, immersa en un paisatge, amb una autocrítica pel seu temps no mancada d’ironia, i una distància que defineixen la saviesa i la reflexió d’una intel·lectualitat ampla i mesurada, ha portat a terme un ferm compromís amb la terra i la cultura, i molt especialment l’occitana, que ha mantigut sense treva. Escriptor, poeta, traductor, occitanista, editor, … Una mirada serena. Descansi en pau. Occitània i Catalunya el tenen present.
Antoni Rossell
Arxiu Occità
(Universitat Autònoma de Barcelona)