Un texte en catalan, per Antoni Rossell, Arxiu Occità à l'Universitat Autònoma de Barcelona

En un petit poble del Peirigord, vora una església coronada per en Joan de l’Ors, hi ha una antiga
granja, construccions de pedra, separades per uns prats, i una d’elles allotja un patrimoni de llengües, llibres, reivindicacions, i una tasca continuada d’anys al servei del coneixement, i tot un passat, una vida que manté la memòria i l’estimació “de” i “per” la paraula. Tota una vida ha servit perquè una ploma hagi expressat l’amor per una terra, per tradicions on la música, la llengua i el cant mostrin l’agonia d’una cultura que es resisteix titànicament a finar el seu camí. El bilingüisme ha estat una eina incansable i efectiva. Cap renúncia, a res. Bernat Lesfargues (Brageirac, Dordonya 1924-2018) no tenia el costum de perdre el present esperant el futur, ni s’obsessionava en la sola expressió d’una llengua, traduint del català, del gallec, del castellà del francès i de l’occità. I de l’occità al francès, i del francès a l’occità. Fou el company de viatge d’escriptors occitans que viuen en una constel·lació eterna que resta brillant malgrat el temps: Renat Nelly, escriptor surrealista immers en un medievalisme actiu i renovador; la poeta Marcela Delpastre, veu paganitzadora en el cant dels homes; Bodon, rebel·lia càustica de la renúncia a la recerca del Greal; Manciet la irreductible ironia d’un exercici literari en l’abisme de les paraules; Max Roqueta, en el seu paradís d’ulls d’infant; Pèire Bec, l’erudit, novel·lista i poeta que desgranava versos de trobadors en un pelegrinatge post-conflicte bèlic, savi i inquiet; Jean Mouzat, desencriptador dels proscrits; Felip Carbona, l’ocellaire matemàtic que immortalitzarà la llengua; Robèrt Lafont, del falansteri a l’arena del Coloseo…, entre tants d’altres. Premis com el Halpérine Kaminsky (1953), condecoracions com les Palmes Académiques, Chevalier des Arts et des Lettres, o la Creu de Sant Jordi (1999), mostren la notabilitat i excel·lència d’una tasca i un recorregut polifacètic en el camp de l’edició, les llengües, la traducció, la reivindicació occitana, les relacions amb altres terres i parles romàniques, entre les quals la catalana ocupa un lloc destacat. Des de Mercè Rodoreda, Àlex Susanna, Ramon Xurriguera, Joan Argenté, Blai Bonet, Josep Carner, Jordi Pere Cerdà, Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, Carles Riba, Joan Brossa, Jaume Cabré, Jordi Sarsanedas i Màrius Torres, JoanTriadú, Cuxart, Batista i Roca, Pierre Verdaguer i Juanola, Xavier Benguerel, i, molt especialment, el seu gran amic, en Joan Sales. Són noms que acompanyen una vida dedicada a fer conéixer escriptors i personalitats catalanes al món occità i francès, en editorials franceses o en la seva pròpia, Fédérop, de la que fou el creador (1975) i que va dirigir fins a l’any 2000.
Aquest projecte editorial va acollir escriptors com Robert Lafont, Bernard Manciet, Jean-Yves
Casanova, Pierre Bec, Max Rouquette, Alem Surre-Garcia, Philippe Gardy, i d’altres catalans
L’activitat no només no es va aturar l’any 2000 sino que, en la llarga taula de fusta plena de llibres del seu despatx-casalot de Gleisa Nova d’Eissac, continuà a difondre, traduïr i encuriosir-se per literats, estudiosos, filòlegs obres antigues i noves, mentre va desenvolupar incansablement una activitat política, editorial i cultural de reivindicació occitanista. L’ofici de Lesfargues fou present en les traduccions de les obres de Mercè Rodoreda, de Josep V. Foix, Carles Riba, Jordi Sarsanedas, Màrius Torres, Àlex Susanna, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Jesús Moncada o Jaume Cabré. Però també auto de traduccions d’obres en llengua castellana de Vicente Aleixandre,Ramón J. Sender, Sánchez Mazas, o Vargas Llosa entre d’altres.
Des de 1952 en què va publicar la seva primera obra poètica, la tasca de creació literària no s’ha
aturat. Amb una personalitat individual, immersa en un paisatge, amb una autocrítica pel seu temps no mancada d’ironia, i una distància que defineixen la saviesa i la reflexió d’una intel·lectualitat ampla i mesurada, ha portat a terme un ferm compromís amb la terra i la cultura, i molt especialment l’occitana, que ha mantigut sense treva. Escriptor, poeta, traductor, occitanista, editor, … Una mirada serena. Descansi en pau. Occitània i Catalunya el tenen present.
Antoni Rossell
Arxiu Occità
(Universitat Autònoma de Barcelona)

Pendent una convalescéncia, òm se damanda daus còps coma quò vai virar, si òm vai ‘chabar per garir… mas lo sosten de tots los amics occitans vos tòrna la confiança e òm se ditz : « Quò se vai ben ’dobar, queraque ! »

D’aprep Chabaneu, « queraque » ven dau latin hoc erat quod (quò era que). La fòrma correspondenta en Naut-Lemosin, ente « eria » correspond a « era », es « queriaque ». E nòstre lingüiste nontronés explica coma lo –a de « era » es vengut long e accentuat.
Mas çò que m’interessa lo mai es pas tant l’origina, coma lo sense e la valor expressiva de « queraque ».

D’en prumier, fau remarcar que « queraque » se tròba mai que mai siá au començament d’una frasa declarativa que pòt exprimir un dobte :
« Queraque, tainaram pas lo trobar, lo pitit dròlle » (Enric Delaja, Jan Picatau de Sent-Barrancon)
siá a la fin :
« Voletz pas vos en anar, queraque. » (Enric Delaja)
L’intonacion monta dins la partida principala de la frasa, coma dins una question, monta-davala sus « queraque ».
Los lexicografes de linga lemosina (crese pas que « queraque » se tròbe dins los autres dialectes) prepausen de las reviradas que varien gaire :
Chabaneu : sans doute
Jardric : sans doute
Daniel : sans doute
Pagnoux : probablement, sans doute, il faut croire
Lavalada : vraisemblablement, sans doute
E, dins Lou Tresor dóu Felibrige, Mistral dòna : 
QUEREIQUE, QUEREQUE, QUERIAQUE, QUERAQUE (perig.), conj. : apparemment, sans doute, il est à croire que, en Limousin.
e ajosta : « En Provence, on emploie crese que dans le même sens ».
Veiquí lo tres exemples que dòna Mistral per esclarar lo sense de « queraque » :
Queraque l’odor me ’flatet (Focaud)
Queraque tu voles qu’òm se coige dabora (Almanac lemosin)
Ne voldrias pas queraque desplaire a ton notari (Chastanet)
Lo degrat d’incertituda de « queraque » = sans doute es mendre que dins « benleu » = peut-être. Òm pòt dire que « queraque » supausa sovent una part d’optimisme. Per exemple, quand nòstre Jan Picatau ’rieba a París e que, gaire espaurit, entrepren de cherchar son cosin dins la granda vila sens sapcher son adreça, eu se ditz :
« Lo trobarai ben, queraque. Doas personas se rencontren mielhs que dos termes. »
Dins los exemples los mai recents, l’evolucion dau sense fai que, aura, « queraque » vòu dire : « Espere ben que… ». Quo era entau que s’emplueia emper chas nos e quo es la valor que ieu contunhe de li donar.
« Queraque òc-ben » (prononçat *que-ra-cò-bè), « queraque òc-plan » son de las locucions d’afortiment (affirmation). Disen la certituda d’una persona que respond au dobte de son interlocutor. Si quauqu’un vos damanda :
« Lo coneisses, ’quel òme ? 
respondretz benleu :
– Queraque òc-ben, lo coneisse ! Som vesins ! »
Per vos, la responsa es evidenta, ne’n setz talament segur que setz estonat que òm vos pause la question. En francés, las locucions equivalentas sirian : « Je pense bien ! » o ben « Et comment ! ».
« Queraque, quò se ’dobará ben, ’quel afar ! 
– Queraque òc-ben ! »

A Javerlhac, lo 24 de feurier de 2018
Jan-Peire Reidi

Le 2 février dernier, la Région Nouvelle Aquitaine,l' Office public de la langue occitane et le Rectorat de Limoges ont signé ensemble une convention fixant des dispositions portant sur le développement et la structuration de l’offre d’enseignement de l’occitan et en occitan.

Cette convention suit celle signée l'an passé sur l'Académie de Bordeaux.

Une bonne nouvelle pour les limousins et certains élèves du nord Dordogne.

A lire en cliquant ci-dessous:

https://www.nouvelle-aquitaine.fr/toutes-actualites/academie-limoges-convention-pour-occitan.html

et également:

https://www.nouvelle-aquitaine.fr/dispositifs-region/enseignants-formez-vous-occitan.html