Ok

En poursuivant votre navigation sur ce site, vous acceptez l'utilisation de cookies. Ces derniers assurent le bon fonctionnement de nos services. En savoir plus.

- Page 6

  • La Melí, istòria vertadiera per Patric Ratineaud

    Dins las annadas 1980, raportat en octòbre de 2021 per lu Ratinòc

    La Melí fuguet la darriera femna que veguei pissar d’en-pès. Auriá pas cregut ne’n veire mai de trenta annadas apres ma reir-granda o ma granda mair (pertant, qui sap si ‘la menava pas de bruch quela-quí !). Quand tornava de querre daus ajaucs per sos lapins, davalava daus Penchants, passava lo ribateu de la Gana avant que de tornar montar chas ilhs. Teniá son balòt sus l’espanla e se daudinava au mitan de la pita rota que pojava au vilatge. Se daudinava, preque a seissanta-quinze ans trabalhava d’enquera que « quo es los fenhants que prenen la retraita ! » Se daudinava perque en mai d’aver daus rumatismes, sa ancha de mança li doliá despuei quauques temps. Se daudinava, perque son pè drech aviá ‘gut lo gròs artelh eschaupit per la vacha menaire (dau temps ent’ilhs ‘vián ‘gut de las vachas). Se daudinava, perque « quand n’un pòt trabalhar, n’un a pas mestier de nar veire lo metge ! » 

    A-d’un moment, se plantava d’un còp… escotava de naut, escotava de bas (pertant n’i ‘viá gaire de veituras dins ‘quilhs ranvers !)… s’esjarrava… levava sos cotilhons e psst… quò pissava coma ‘na vacha. Se secodia un pauc coma un chen sens coa en laissar tornar tombar sas jupas e frot… contunhava son chamin. 

    A Romejós, Albert e la Melí eran los solets qu’avián jamai ‘gut de goïats. O ne’n avián ‘gut, mas fuguèren beleu nascuts-mòrts, e aquò desconortava beucòp de gent, de queu temps. Avián viscut tota lor vita aquí. Eran mainatgiers a-d’un punt que se pòt pas creure. Avián jamai ‘gut d’ustilhs que marchavan emb-d’un motuer ! (Vos parle de las annadas quatre-vint dau segle darrier, pertant !)

    Dins las annadas seissanta, los vesins los avián convençuts d’installar l’ectricitat, mas quò fuguet pas sens batalhar : los electricians cujeten se’n tornar dau vilatge en laissar la lor sola maison sens lutz ! Mas rasseguratz-vos avián nonmàs doas ampolas de quaranta oats (una dins la cosina, l’autra dins la chambra) e una sola presa. 

    Quand l’aiga ‘ribet au vilatge, fuguet pas question de pausar un robinet DINS la maison : tròp char ! (E lo risque que l’aiga se desbonde dins la cosina… que n’un sap quitament pas d’ente ‘la ven). Endonc, la chanela demoret defòra. E la Melí contunhava d’anar au potz : « Seissanta quinze ans que ne’n bève, e sei segura que quò nos a pas tuats d’enquera, laidonc que ‘quel’aiga dau robinet que pudís la javel… e que costa ! »

    Eran mainatgiers…. Vers sa fin, lo paubre Albert passet mai de sieis mes au liech. Era gròs, vertadierament gròs, çò que li permetet de tener tant long de temps sus sa « reserva » queraque… Mas, tant coma Albert era gròs, tant la Melí era magra coma ‘n’esgrinjòla. L’era tant magra que ‘la se talhava ‘na jupa dins-t-una chamba de malinas de son òme ! 

    La Melí sabiá pas comptar, nimai legir… quò fai que si la tombava sus un merchand oneste, eu li tornava la monuda coma faliá. Si que non…. La gent dau vilatge coneissian los merchands malonestes : s’aigavan –quante podián- per demorar tot sols coma la Melí… a la fin de la tornada ! Fau dire que –de queu temps tojorn- los marchands e regatiers eran lo solet moïen per s’aprovesir, de per chas nos. Los « super-merchats » nimai las « superettes » existavan pas ! ‘Quelas crapulas li rendián pas totjorn son compte, o li balhavan de las peças, beucòp de peças, preque la Mélí cresiava qu’avián beucòp mai de valor que non pas quilhs bocins de papier emb-d’una figura de vieilh barbut e un chasteu de per darrier.

    Coma z’am saugut ? Vesetz : quò era l’annada d’avant que lo Albert tombesse bien malaude, tant malaude que ne’n subrevisquet pas… A mai de seissanta quinze ans per ela (alentorn daus quatre-vints per l’Albert), quò fasiá long de temps qu’avián pus de vachas, mas la Melí fasiá venir quauquas auvelhas que balhavan daus anhelons per lo bochier. A… quò era pas tant per la berbialha, i ‘viá nonmàs set o uech fumelas los darriers temps. E, subretot, i aviá (e i aviá totjoprn ‘gut !) lo semenau, lo belier. Aquò fuguet la debuta de la fin. Un jorn que ‘l’era dins lo barradis per donar aus anheus, justament, vai te damandar çò que passet per la testa dau belier… Eu li bombet dins lo cuòu per surpresa e la paubra femna ‘net s’esvenlar a-d’una dietzena de metres… sens poder se tornar plantar. Urosament quauqua vesina l’auviguet unlar, sonet l’autras vesinas que vengueren aidar per transportar la blessada a sa maison. Se trobet a l’ospitau per lo prumier còp de sa vita ! Coma avián pas trobat de papiers sus ela (sabián quitament pas son nom vertadier si que « Melí », mas vai te’n saber que quò vòu dire « Amélie » en francés ?), lo mera en persona se desplaçet per ‘nar la veire. D’en prumier, lo temps de saber si l’assegurança era a jorn (e si ‘la ne’n’viá una !), faliá avançar de l’argent. Endonc, eu li damandet ente se podriá ne’n trobar, preque lo Albert s’aviá plan jamai ocupat de quò-quí. Lo mera deguet surtir son carnet e son estilò :

    « A… l’argent… e ben… tu ne’n trobaràs au fons de la segonda tireta dau gabinet (los raubaires coneissen bien quela plaça !), dins l’armari sos las pilas de linçòus, dins l’establa sos los rasteliers de l’ovelhas (a mança !) e dins-t- un cròs de la paret de la cava juste au-dessus dau cuvau que sierv pus despuei un brave moment »… e sabe-io dins quauque autre luòc. ‘Fectivament lo mera trobet, trobet, quitament sens farfolhar…. Mai de tres-cent-seissanta-dietz-set mila francs… que los dos tierç eran d’avant 1960… e daus quintaus de peças que la mesma quantitat valiá res pus.

    Quò fuguet lo darrier viratge dins sa vita : vendet sa denada, quauques temps apres l’Albert tombet malaude e la Melí lo seguet l’annada d’apres.

    ________________________________

    Mainatjança d’energïa – Économie d’énergie avant l’heure !

    Sega a pena imatginada d’un tròç de vita de la Melí de dau Albert

    La Melí fuguet malauda nonmàs un còp dins sa vita avant que de se far bombar per son semenau de belier.

    Queu matin (a la pica dau jorn, de segur, si coneissetz la dama !) poguet pas surtir dau liech, la paubra. Quò virava, quò vironava que lo diable. Se tornet coijar e sonet

    son òme : « O, vaque veire ! Quò vai mau, crese bien que vai falher qu’anes querre lo metge a Nontron, mas d’abòrd, balha-me donc lo termometre ! »

    - Ent’es-t-eu lo termometre ?

    - A… Trobariás pas un asne dins-t’una rueta !... dins la tireta dau gabinet, bien sur !

    L’Abert surtiguet de l’enquadrament de la pòrta de la chambra per ‘nar au gabinet. ‘Lumet la lampa de la cosina e comencet de fodinar dins la tireta, quand auviguet :

    - A ! Filh de loira, vo’es-tu me tuar quela lampa, que nos paiam pas pro d’electricitat entau ? L’Albert truquet lo boton e la lampa se tuet. Dins l’escur, tornet farfolhar dins la tireta jurcant’a pataunhar quauqua res que semblava a-d’un termometre. Lo balhet a la Melí que se l’engulhet… ente n’un sap. Lo tipe era pas leu tornat a costat qu’auviguet :

    - A ! E tant que tu l’i siràs, faràs quauquas comissions que podrán chabar dins las sacòchas de ta bicicleta. Balha-me l’estilò !

    - E ben donc…. Mas ent’es-t-eu l’estilò ?

    - Auva-me quela farròlha ! Ente vo’es-tu que siá ?... dins la tireta, bien sur !

    E, coma sus un disque raïat, vei-te quí l’Albert que tòrna lumar la lampa de la cosina, que se tòrna far insurtar coma un pelhaire, tòrna fossinar dins la tireta, pataunha quauqua res que sembla a-d’un estilò.

    Sus lo chamin de la cosina a la chambra, dins un rai de solelh que trauchava lo calutron de l’aiguiera, Albert veguet çò que cresiá esser l’estilò : quo era lo termometre !

    Vautres comprenetz que la Melí era de se prener la temperatura…. Emb l’estilò… ente n’un sap.E be… figuratz-vos qu’exista l’estilò-termometre !

    …. Mas non pas per lo fondament.