Ok

En poursuivant votre navigation sur ce site, vous acceptez l'utilisation de cookies. Ces derniers assurent le bon fonctionnement de nos services. En savoir plus.

Joan Ganhaire - Page 7

  • La guerra de la granissa, cronica de Vent-l'i-bufa de Joan Ganhaire

    PA270563.JPGSi i a una plaça que afana bien son nom, quo es ben Vent-li-Bufa. Lo Josep e io, ‘viam vut bufar d’autres còps, mai benleu pus fòrt. Mas au mens podiam dire : « quo es l’Autan, lo Ploiau, lo Matachabra… », enfin daus vents que lor podiatz botar un nom sus la figura. Puei, d’avesat, venián pas tots au còp : se seguián, se remplaçavan, fasián chascun lor pitit torn, menant chascun son especialitat, nibles, plòia, o ben tot brave temps o enquera chalor auratjosa. Mas, dins quilhs prumiers jorns de julhet, quò fuguet a s’i pus conèisser. Lo Josep passava son temps lo nas en l’aer, l’aurelha tenduda per eissaiar de saber a qui ‘viam afar. Mas la fumada de las chaminéias era presa de contorsions indeschifrablas, la sapineta que d’abituda era bien preciosa coma viravent, semblava venguda fòla, e las clòchas, donc, las clòchas ! Lo Josep se recapitulava per èsser bien segur de se pas trompar : Quand auvem Chantagreu, quo es l’Autan, e signe de brave temps. Quand quo es Maraval, quo es lo Matachabra, signe de freg umide, e quand quo es Sent Vincenç, laidonc i a pas a s’i trompar, quo es que lo Ploiau es de surtida… À ! e obludava, quand quo es Badarapieta, quo es lo Vent Negre, lo pieg de tots, que mena la nevia, las jaluçadas e los grands fregs.


    E ben, lo jorn que vos parle, lo Josep se teniá au mitan de son coderc, fasent vironar sa casqueta sus sa testa, e se virant deçai, delai, coma ‘na ovelha lorda : « auvas, Francesc, çò disset, auvas ? Auvem tots los avemarias au còp ! » E qui era vrai per mon arma ! Escotí un moment, puei dissí au Josep, que me damandava l’autre jorn çò que quo era que l’estereo fonia : « E ben, veses, l’estereofonia, quo es quauqua ren entau mas en mens brave ! » D’auvir tots quilhs avemarias, lo Josep s’era calat, e se teniá aura plantat, sa casqueta a la man, parier coma dins un tableu plan conegut (d’alhors, queu tableu, l’a dins sa chambra, lo Josep…)
    Mas eram pas a la riba de nòstras penas : en mai daus quatre vents los mai coneguts, se’n amenet una fergolada que quo era pas de creire : lo Vent de Travers, lo Rachanogier, lo Plejapible, lo Landaportau, lo Remolinaire, lo Rimaserva, lo Frisacogoiç, lo Calapeput, e benleu d’autres enquera que lors noms se son perduts o son enquera de trobar. E lo Josep, que vos a entau de braves restes d’educacion religiosa, escotet longtemps e chabet per dire : « mas, filhs de vessa (quò-quí quo era pas obligatòri), quo es la grand-messa daus vents ! » Finalament, los vents, grand-messa o pas, torneren d’ente eran venguts. Laissavan daus pilòts de bròchas petadas, daus tapís de prunas verdas, daus blats esversats e daus teules las plenas bassa-corts. Laissavan tanben una bruma freja que s’esciquet pauc a pauc per mostrar un ceu menaçant, plen de niblassas negras coma suja, de las niblassas de la mai meschanta espeça, de las que son plenas de granissa. Quo era segur que dins gaire de temps, ‘navan chabar lo trabalh daus vents, esbocinant blats, vinhas e tabat.
    I ‘viá pas una minuta a perdre : faliá tirar las bombas. Lo Josep ne’n lebretava ! Quo era son especialitat : dempuei mai de seissanta ans, quo era eu que, dau terme de Vent-li-Bufa, lo pus naut dau país, protejava mai o mens la comuna de Chantagreu daus dangiers de la granissa. Quò marchava pas a tots los còps, mai se’n faliá, mas quò costava gaire d’eissaiar,e puei, quo era talament plasent ! Montet a la lesta disn son granier ente las bombas durmián bien au sec dins lor bóistia. Un bruch d’automobila que montava la còsta nos assabentet que los sodards de la granissa ganhavan lors pòstes de combat : l’adjudant Nadal, que tòrna a vint ans a chasque còp que i a quauqua ren a far petar, lo Milon Chapeirós, que quò li balha una ocasion de laissar sa pompa d’esséncia, puei lo Wladimir Graczick e le Renat Brochilhon per pauc qu’aguessan pas tròp begut.
    Quauquas minutas pus tard, tot era preste : lo Josep ‘viá plantat la gulha de la bomba bien solide dins la terra, a la quincaròla dau terme, lo mai rasís possible de las nibles. Lo Nadal parlava d’ azimut, de nauça, e de sabe pas qué  de tant. Mas lo Josep, emb sos seissanta ans d’experiéncia te z’agalhava de son biais, en romar que quo era pas un pelhaud de sodard que’ viá perdut tres guerras que li ‘nava aprener a far petar una bomba. Enfin, l’adjudant lancet un terrible « fuòc ! »Mas lo briquet d’esséncia dau Josep es pas dau genre a obeïr a entau daus òrdres. Segur que quò deguet lo potinhar, qué lo Josep fuguet oblijat de li romar aprep un brave moment vancès de veire surtir una pita flama timida. Enfin, juste au moment ente lo Nadal, la votz raucha ‘restava de credar « fuòc ! », nòstre briquet s’abrandet,e la coà de papier de la bomba comencet de bruslar. Dietz segondas enquera, que laisseren a nòstre artificier lo temps de se botar a l’acialat detràs un boteu de palha, e la bomba partit emb un estuflament ponchut. Sieis parelhs d’uelhs segueren la corba de son envolada, naut, bien naut, jursinc’a sa disparicion dins la negror de la nible. D’un sole còp, fuguet bolegada, escicada, botada cuòu per dessus testa, e venguet blanchinharda, coma un ventre de peisson crebat. Cinc o sieis segondas aprep, nos pervenguet lo bruch de l’explosion, saludat per un grand lançament de casquetas vers lo ceu.
    Lo Josep se teniá pus : À, à ! z’as vut si quò l’a bolegada ? En plen ventre que l’ai fotuda, en plen ventre ! » Lassus, la nible, un pitit moment impressionada, s’era tornada en un pilòt, enquera mai negra e esmancianta qu’avant. Lentament, laissant quilhs ranvers inospitaliers, trasconava la baissa de la Claraiga, botant las velas sus lo planetge de Badarapieta. La jòia daus Chantagreus ne’n fuguet doblada, pensatz, si ‘viá enquera de la granissa dins lo ventre, quela nibla ‘nava segur la vomir sus quilhs filhs de vessa de Badarapietas, quilhs òrres goiats que dempuei daus segles eran ‘na insulta a la fàcia dau monde, una taca a la surfàcia de la terra, un escupit a la chara de l’umanitat. Lo Wladimir e lo Renat ‘vián començat d’arrosar queu naut fach d’armas, e l’adjudant Nadal séguia de sas jumelas le lenta fugida de la nible vencuda, quand un rotlament sord se faguet auvir lonh. Una lusor apareguet dins la nible esfoudida que lentament, aprep aver balançat un pitit, se’n tornet vers Vent-li-Bufa. Aguérem leu comprés : los Badarapietas ‘vián decidit de se pas laissar far, e lor artilhariá era per lo mens tan eficaça coma la nòstra. L’adjudant aguet leu espirolat l’adversari : d’en pès sus lor pilòt de peiras, que ausavan apelar un pueg, la mai òrra amassada de fripolhas susvelhava lo ceu : Marcamau emb son nas de bingois, Maumplanier lo boçut, Ranquenit que fuguet fach a luna vielha, e lor chefe, lo sergent Scharf, egorjaire, gibier de potença, fotut defòra de l’armada per causa de conariá… Las tropas de Chantagreu se ‘navan pas laissar intimidar per quilhs bandoliers…
    Una novela fusada, tant bien ajustada coma la prumiera tornet lançar la nible contra los Badarapietas, que nos la tornet enviar còp sec d’abòrd. Quò duret entau un bon moment, de petada en petada, de ‘nada en venguda, la nible sabiá pus tròp que far, nimai nautres d’alhors. La veritat istorica m’oblija de dire que quo es lo Nadal que chamget la nauça e l’asimut, e le novela bomba, que lo Josep ‘lumet emb un meschant rison sus las pòtas, se’n anet emb un òrre estuflament, drech sus les tropas enemijas. À ! fauguet veire si descamperen, los goiats ! Agueren nonmàs lo temps de se lançar de ventre dins lors ginebres quand la bomba lor petet a las fessas, fasent volar berrets, casquetas e quitas musetas. Lo rire nos secodiá enquera quand lo Nadal, que seguiá la desconfida enemija, se trapet de credar : « Atencion, tot lo monde de ventre ! ». Los filhs de loira ‘vián la ripòsta regda : la prumiera bomba petet a la cima de la sapineta, la segonda, mielhs ajustada trauquet la gàbia de las polas que se troberen meitat plumadas, cacarejant e virant coma de las baudufas, la tresesma petet contra la pòrta de chas lo Josep, e poguèrem veire la Margarita chabar de drubir la pòrta meitat esbolhada e damandar de sa pita votz tranquilla : « quauqu’un a tustat ? » Tanleu l’alerta passada, lo Nadal decidet de tornar passar a l’accion. Entau daus actes de vandalisme damandavan venjança ! Mas ailas ! La caissa dau Josep era voida, voida coma lo topin d’un paubre òme ! Enlai, de l’autre costat, una agitacion suspecta laissava pagun dobte : una autra rafala ‘nava ‘ribar, que nautres deurián subir sens poder ripostar. La rauja au còr, nos aprestavam a laissar la plaça quand un miracle se produsit : de Pueipeirós, veguèrem una lonja traça blancha se dessenhar contra lo ceu negre, una corba tot a fet genta, que ‘chabet sa corsa au mitan de l’òrra tropelada. Quò te los enviet rodelar cuòu per dessus testa, e quand se torneren levar, quo era pus nonmàs un pilòt de vianda massucada, de pelhas negresidas e de piaus fumants. Ne’n passerem una terribla badada de victòria, que era tanben un crid de mercejament au Tranuja de Pueipeirós que si a pas bien de chança coma las graulas e las eleccions, per un còp, veniá de far miràudia.
    Tant qu’a la nible, laissant quilhs ranvers mautranquilles, se decidet de segre la valada, e saubèrem l’endoman que los Maravals ‘vián massat la mai bela granissa que s’i fuguès vuda de memòria d’òme. Saben pas i far, quilhs Maravals, deurián venir prener de las leiçons, aquí, a Vent-li-Bufa !

    Joan Ganhaire

  • Qui s’i freta s’i fissa, cronica de Joan Ganhaire

    PA270563.JPGUna autra cronica de Vent l'i bufa, per Joan Ganhaire.

    °°

    Anem, quò i es, las eleccions son pas lonh, e lo Maximin Brandisson comença sa campanha. A paur de ren, lo Maximin, perqué chascun sap que quò a jamai ren donat de se portar contra nòstre maire, Baptiston Fompeirina, que dempuei trenta ans fai çò que pòt per manténer un pauc de vita a Chantagreu. Fau ben dire que es bien ajudat per son pitit conselh que per ma fe es tot a fet seriós : i a lo Micheu Bòria, nòstre medecin, dich Bòria lo jòune, lo Ramon Delbruelh, nòstre regent, lo Leon Desfarjas, dau Tuquet, lo Josep Labatut, de Cuòu de Chen (quo es lo nebot de la Marià), l’ Amedeu Chassanhòt, lo Ricon Rebiera (son paisans, tots quatre), lo Fermin Pijason, nòstre charpentier, l’ Enric Martin, nòstre factor, e la Mireia Naissenças, la femna de Trompa-Jai, qu’ es obriera en confeccion a Maruelh. Me sembla que oblide quauqu’un… Vejam… A ben òc, quo es io, Françot Belesmet, de Vent-li-Bufa, retirat de la RATP e pas maucontent de z’èsser. Es-quò pas ‘na crana esquipa, quò-quí ? Segur que si eratz de Chantagreu, votariatz sens barguinhar per queu monde !

    E ben, mas gent, dempuei trenta ans, lo Maximin Brandisson mena ‘na lista contra lo Baptiston, e a chasque còp, massa una esbradelada de prumiera. Mas quò fai ren, a chasque còp, i tòrna, nonmàs per fotre la pagalha, e per quò, s’i entend lo bogre. Mai que quò fai sies ans, quò ‘viá mau virat, e que lo Baptiston e eu s’eran passats una plumada que se’n parla enquera dins tot lo país.

    Queste còp, faguet fòrça misteris, disent que ‘viá una brava surpresa, que anonciariá nonmàs au darrier moment, e que per lo segur ’nava far mau. Desjà, lo Renat Brocchilhot e lo Vladimir Graczyk eran partits en campamha. Quo es a dire que eran ataulats au Bon Viatge un pauc mai longtemps que d’avesat, que parlavan enquera mai que d’avesat, e que eran assedats enquera mai que d’avesat. La gent agueren beu los questionar, disseren ren, per la bona rason que ne’n sabián pas mai que los autres. Lo misteri era bien gardat. Lo bruch corriá que quauqu’un se portava coma lo Maximin, quauqu’un d’important, que queste còp, fariá batre lo Baptiston. Quauqu’un d’important a Chantagreu ? Un ‘viá beu cerchar, un vesiá pas. Lo nom de la Barona de Montalassus fuguet ben avançat, mas la paubra vielha ‘viá ben pro a far a torchilhonar lo Baron que es vengut completament babòia. Non vertadierament, un vesiá pas. L’amassada anonciada per lo Maximin fuguet donc esperada emb tot plen d’impaciéncia.

    E l’enser, la pita sala de las festas era plena coma un uòu. Lo Chiqueton aviá quitament degut prestar sas chadieras, mai i ‘viá enquera dau monde d’en pès au fons. Lo Maximin s’uflava, quo era un triomfe. Fin fimala, levet la man per damandar lo silenci, e comencet son discors. Disset que era urós de veire tant de monde s’interessar a la vita de la comuna, e que pensava que lo moment era pas lonh ente la dictatura que estranglava Chantagreu s’anava esbolhar coma ‘na vielha muralha minjada per la ledra. Disset que queste còp, un còp desiciu ‘nava èsser portat, mercès a la preséncia a sos costats d’un òme, bien conegut de tots per son onestetat, son amabilitat, sa discresion. Tot lo monde s’entrespiava, qui era quel auseu rare ? D’un sole còp, lo Maximin mostret dau det lo vielh rideu roge de la scena e, d’un votz fòrta, disset : « quel òme, vei-lo-quí ! » Mancava nonmàs los rotlaments de tambor e las petadas de trompetas per que l’efiech fuguès complet.

    Lo rideu se drubit letement e, sietat sus una chadiera, apareguet los mai insperat daus candidats, lo mai inversemblable daus ciutadans de Chantagreu, lo mai incresable daus abitants de la Nauta Dordonha ! La gent ne’n badavan : bien penchenat, emb la reja au mitan, roge coma un trasluc, espandant ‘na fòrta sentor de violeta, sarrat dins un costume que semblava lo de sa prumiera comunion, davant nautres era sietat… lo Tranuja ! Fier coma un papa,frucinssent la cilias per se donar l’aer seriós, espiava drech davant eu, coma si se deviá far fotografiar.

    Lo prumier moment d’estabosiment passat, la gent comenceren de s’espofidar, de se butir dau cobde, de se tustar sus las jarras. Mai d’un ne’n purava de rire, d’autres ne’n benlavan coma de las ovelhas que an tròp minjat d’ave-maria, d’autres enquera se devián far tustar dins l’eschina per tornar prener alen. La sala de las festas ne’n trundiá talament que quauques teules eslampieren e que los carreus de las fenestras( los que son pas cassats) vibreren coma quand la fanfara de Sent Vincenç ven jugar per la festa. A la fin, lo silenci tornet, entrecopat enquera per daus sanguts e de las espofidadas. Lo Maximin eissaiet de prener la paraula,mas fuguet ‘restat disn son lanç per lo Ricon Rebiera que se levet e se trapet a badar : « À, Podes dire que nos a fotut lai un gente candidat ! L’a espiat un pauc ? Mos pòrcs son mai pròpes que eu, e ma sauma a mai de cervela ! E de se voidar una botelha de sent-bon sus los piaus empaicha pas de pudir au fems ! A òc, es gente per mon arma ! Coneis pas sa drecha de sa gaucha, es sadol la meitat dau temps, e quitament pas fotut de far venir de qué nurrir sa sauma ! » Lo Baptiston, lo medecin e io lo traperen per una mancha per lo far estar, mas contunhava de desvoirar son chapelet sens se poder ‘restar. Lo paubre Tranuja era vengut pâsle coma un mòrt, las suors li rivavan, e sos genolhs tremolavan coma los d’un vedeu nonmà nascut. Eissaiva de desfar la cravata de son paubre pair, que quo era plan lo prumier còp que la portava, mas un Mossur que vai èsser elegit conselhier pòt pas far mens que de portar cravata e ‘bilhament negre. Era bien aimable, queu Brandisson, d’aver entau pensat en eu. Quand aviá comprès çò que li voliá, la testa li ne’n’viá virat de bonur. Tranuja, Conselhier Municipau ! Pensatz si quò fariá brave, mai queu pinhier pincat dins la bassa-cort. Quo es sa paubra mair que seriá estada contenta de veire quò. Aviá bombat au cementeri e li ‘viá après la novela. A ela ‘viá respondut que quo era tota fet bien. Laidonc que li volián tota quela gent que ‘viá l’aer de se fotre de eu, e quela salòpa de Rebiera qu’aviá pertant totjorn pres per un amic ? La testa li ne’n virava aurà, jos las insultas que degun podiá far ‘restar.

    Quò durariá enquera si, d’un sole còp, avián pas bombat dins la sala la sòr dau Tranuja, que es regenta a la Chapela Brujaud, e son òme, lo Robert. ‘Vián après dins la serenada lo meschant còp dau Maximin. ‘Ribats tròp tard a Pueipeirós, eran colats còp sec au borg per eissaiar d’empaichar lo massacre. Boteren pas doas oras per comprener que quo era tròp tard. Lo Robert trapet lo Tranuja per lo braç e lo tiret defòra, escartant la gent a grands còps de cobdes, e vos responde que era pas plasent. La Joaneta, ele, disset ren. Mas pasla coma ‘na mòrta, se plantet davant lo Maximin e te li passet un parelh de chataurelhas que compten dins la vita d’un òme.

    Torneren lo Tranuja chas eu, lo sieteren a sa taula, onte se laisset ‘anr, la testa entre los braç, a beus sanguts que ne’n fagueren fendre lo costume a la cosdura de l’eschina. Doas oras de temps, essaieren de lo conortar, mas vanament. La Joaneta, de temps en temps, las dents sarradas, li eissujava las lagrimas emb son mochanàs, e li passava la man dins los piaus que sentián fòrt a la violeta, per mo arma. Li parlava suau, suau, mas ren i fasiá. Lo paubre Tranuja purava, purava, de onta e de rauja. Quo es lo Robert que trobet la solucion.

    « Benleu que los Chantagreus te tròben pas de lor gost, çò-disset, mas segur que si ‘viàs nonmàs los Pueipeirós per votar, seriàs elegit, e larjament enquera ! » Los sangutes se resteren e un niflament se faguet auvir. Lo Tranuja drubit un uelh roge de larmas e de fretadís. »⎼ Creses ? »damandet. ⎼ « mas segur ! Ten vam votar, vas veire ! » Copinhet daus bocinons de papier, masset lo beret nuòu, (sabetz coma chabet lo vielh…) « Electors de Pueipeirós, a las urnas ! Lo Mossur de Paris e sa dama, l’ Anglés e sa dama, la Joaneta, lo Robert, quò vòta tot per lo Tranuja, quò pas ? Vejam, qui i a de mai, enquera ? La Friqueta, quo es bon ! La Toscà, quo es bon ! Las polas si bien nurridas de bon grun, quo es bon ! Los lapins, pensa, emb totas las chabeças que lor donàs, van plan votar per tu ! Las graulas… » Aquí, lo Tranuja faguet non de la testa. « Bon, e ben, las graulas vòten pas, mas las jaças, que t’an pres tots los pitits culhers, vòten, elas ! »

    Voteren enquera los greus, las senzilhas, las cigalas, las lauvetas, e sabe pus que de tant. Talament que quand l’ora de la despolha fuguet venguda, quò fuguet un trionfe coma se’n veira pus d’un moment. Lo Robert, la Joaneta e l’urós elegit arroseren queu succès coma se deu. E quante los fuòcs roges dau Robert agueren dispareguts detràs los chastanhs, quo e urós, fier, e un pauc sadol que s’anet coijar lo Maira de Pueipeirós.

     

    Joan Ganhaire, Cronicas de Vent l'i bufa

     

  • E quò contunha… cronica de Joan Ganhaire

    PA270563.JPGUna autra cronica de Vent l'i bufa, per Joan Ganhaire

    °°

    Un que fai òrre, e qu’es plan de meschanta umor, quo es lo Maximin Brandisson. Un còp de mai, era estat boissat a las eleccions, e bravament. Son ideia d’aver embarcat lo paubre Tranuja quí-dedins aviá pas fait miracle. Lo monde z’avián prengut per mau d’entau se fotre de ilhs e d’aver demai ridiculizat quauqu’un que finalament, aimavan bien. ‘Via obtengut tres votz, pas una de mai : la soa de segur, a mens que se fugués trompat au darrier moment, mas quò l’agués estonat, e las de dos ciutaans intelligents, coratjós, responsables. Quo era pietat de veire que dins entau una comuna, i ‘viá si tant pauc de monde que comprenguessan las chausas ! Sa quita familha li ‘viá fait comprener que ‘vián pas votat per eu, mas lo Joanton que a obludat d’èsser con, li faguet tot un discors per li explicar que si ‘vián pas donat lor votz a lor pair bien aimat, quo era perqué volián pas que desvirès de son trabalh, que era de far valer son ben, segur, mas tanben d’aportar tant que podiá a lor mair e a ilhs dos sa luminosa bontat d’espós e sa chalorosa preséncia de pair. E lo Maximin s’era uflat davant tant d’amor filiau.

    Mas çò que li pudiá lo mai dins quel afar, quo era de saber que, en mai de la vesta que los Chantagreus li ‘vián fait massar, quauques uns daus mai tinhós vendrián enquera li ne’n pendilhar una davant chas se. Los còps d’avant, quò ‘viá pas mancat. Un còp quo era estat en naut de la chaminèia, un autre còp a la bela cima d’un nogier, un autre còp, en s’esvelhar,’viá trobat un brave pinhier bien plumat pincat au mitan de sa bassa-cort, e a la cima, l’inevitable manteu que se bolegava gentament dins lo vent dau matin.

    Mas queste còp, los filhs de vessas ne’n serián per lors despens. Lo Maximin velhava. Quò fasiá quatre nuechs que passava a subechar detràs lo chastanh que fai lo conh dau chamin que mena chas se. D’aquí, podiá pas mancar los penlants que ‘navan s’amenar. A portada de man, ‘viá sos dos fusilhs charjats de gròssa sau. I auriá quauquas fessas chantagrelas que ‘navan cosinar un moment. E lo Maximin ne’n risiá tot sol.

    Quo era per la nuech a venir, quauqua ren zo li disiá. Sus lo còp de dietz oras, aviá laissat sa maison. Tot era tranquille, la Mion era au liech dempuei mieja ora, los goiats eran partits au borg far quauquas chenadas. Tot durmiá, l’estable era silenciós, las polas eran retiradas, las pintarras enjucadas dins lo telhòu. I ‘viá nonmàs quela garça de Bramafòrt, la sauma, que ‘viá levat lo luquet de son barradís per ‘nar codar ente faliá pas.

    E lo gach ‘viá començat. La nuech era un pauc frescha, mas lo rossinhòu envoiava desjà son chant de patz. Per moments, una choita siulava, un chen, au lonh, japava. Quò seriá estat una brava nuech, si los òmes ‘vián pas decidit de ne’n far un temps de guerra.

    Los uelhs pilhonants, lo Maximin gaitava. De temps en temps, se voijava una bona lampiada de cafe que teniá bien chaud dins un termòs. Tot d’un còp, trassalhit. Un bruch de peira que rodela era montat dau chamin. E aura, podiá auvir los pas, los pas de la tropelada que veniá per se fotre de eu. Mas seriá bien reçaubuda ! Lo Maximin retenguet lo rire meschant que li montet a las dents. Lentament portet a l’espatla lo prumier de sos dos fusilhs. Au bot de la mira, sos uelhs avesats a la sorniera vesián la caforcha. « Venen de drecha », se penset-eu. Fectivament, una siloeta que preniá quitament pas la pena de se clachar, prenguet lo cobde. « Aprochatz..., aprochatz… enquera… »Lo Maximin i tenguet pus, laschet sas doas petadas au còp, trapet son autre fusilh, tornet tirar, planhent nonmàs de pas aver de mitralhaira per esbocinar tota quela racalha.

    A la caforcha, quò fasiá òrre, quò badava, quò s’esbramelava, e lo Maximin sentit son còr s’uflar de jòia. Quant de fessas traucadas, quant d’aurelhas eissicadas, quant de charas que demorarián ufladas tres setmanas de temps ! En lai, una votz contunhava de unlar a la mòrt. D’un sole còp, lo Maximin tendet l’aurelha. Quela votz, la coneissiá. Qui quo era que ‘viá massar la charja ? Lo Milon Chapeirós ? Lo Chaunhableda ? Lo Chiqueton ? E non pas fotre ! Quela votz, que aguessetz dich una seja trapada a copar ‘na peira, que semblava un portau mau olivat que quauqu’un aguès fach ‘nar e venir, quela votz que la dolor ‘viá facha quasi umana, quo era la de… E ben òc, de segur, quo era la votz de Bramafòrt, sa pròpria sauma !

    Lo Maximin ne’n demoret mut de rauja e de onta en espiar la paubra bestia que montava lo chamin en boiticar. S’avancet a son encontre e faguet lopiar sa lampa. Per de las aurelhas eissicadas, quo era de las aurelhas eissicadas, aguessetz dich de la dentela… E son morre era coma ‘na tomata espetada. Mas urosadament, i ‘viá pas mai de degalhs. La paubra bestia era estada bien protegida per lo manteu subrebeu que daus meschants li ‘vián engulhat a las pautas de davant, los pans rabatuts su l’eschina ente eran bien botonats. Lo Maximin aguet coma un virament de testa, e se deguet sietar au mitan dau chamin, la testa entre las mans. La sauma estonada, s’arrestet de gemar, lo sinet, li lerpet la figura, e suausament, delicadament, sens racha, mas per se reviscolar, se trapet de li chaunhar la casqueta.


    Joan Ganhaire, Cronicas de Vent l'i bufa