Venem de passar un estiu de fòrtas chalors. L'aiga manca de pertot, la fauta de l'eschaurament climatic, çò-ditz. Fasem de las restriccions, vesem de las ribieras onte los peissons creben, mas auve pas tròp de perpausicions per economisar l'aiga, per mielhs la gerar. Contunham de far coma si era una resorça sens limitas pendant l'estiu. Las piscinas privadas que se son multiplicadas pendant las trenta darrieras annadas son totjorn plenas, lo bigarroelh es totjorn asaigat en plena chalor. Contunham de gaspilhar l'aiga coma jamai. E pasmens, n'i a de las chausas que podem far . Mielhs gerar l'aiga, ne'n veiqui un afar per la transicion energetica, la bona santat de la natura e daus òmes e sens botar de talhas de mai.

Mas coma fasian lo monde avant, valent a dire i a cinquanta, seissanta, annadas d'auei ? Me rapele de nòstre potz. La bòria de mos reires es amont naut d'un terme, de l'aiga ne'n avem pas tròp, pas de ribiera nimai de riu. L'aduccion d'aiga venguet chas ma grand mair a la fin de las annadas 1970. Anavam querre l'aiga dau potz emb una selha per vint metres de fond. « Nhic-nhac ! » fasia la ròda quante virava. Aviam totjorn una idèia precisa dau disponible, aura diriam « un comptador intelligent » : la lonjor que falia far davalar la chadena per trobar l'aiga. Ma granda mair disia que falia l'economisar en estiu. Laidonc, ne'n mancavam jamai, que redusiam la consomacion umana, la sòla que podiam redusir. Aviam la selha sur aiguiera, mai la coada. Fasiam la bujada daus linçòus a d'un moment mai propici. E recuperavam l'aiga de l'aiguiera per asaigar o per los canards, las polas.

Dau temps de mos reires, la prioritat era d'aver de l'aiga per las bestias, tres o quatre vachas, un vintenat de motons, dos ganhons, de la polaha, daus canards, quauques lapins. Onte podiam trobar de l'aiga a l'entorn de la maison ? L'aiga de plueja era recuperada dins una serva, rasis la granja. Mon oncle avia traucat un cròs dins la ròcha, a costat dau chamin, onte avia remarcat que l'aiga gotejava. Avian lo sense de l'economia per tot. Chas nòstres vesins, i avia nonmas una font, « Las Bretonieras » s'apelava, emb tres dotz. Ma reir-granda i venia maitot far la bujada emb sa selha. A la debuta de las annadas 70, mos vesins i boteren una pompa e fin finala, la sorça comencet de se tarir l'estiu dins las annadas 80...Començavam a pensar que l'aiga dau robinet avia pas de limitas.

Dins d'autres comunas dins la valada de la Drona, coma Sent-Abre, Dochac, i a mai d'aiga, daus rigalhons, daus estanhs de retenguda, de las fonts emb daus bassins pertot. Aura, totas quelas fonts son bravas, netejadas, tant mielhs, quò es bucolic, mas serven de ren, l'aiga cola per ren. E pasmens, nòstres rius sechan chasque estiu...a costat d'estanhs que lor captan l'aiga per asaigar.

Sem nonmas a la debuta dau manca d'aiga. Es ben temps de comprener que quò es tanben la debuta de la fin de la societat de subreconsomacion, de l'ilusion que las resorças son pas limitadas. Lo temps dau gapilhatge es chabat. Quò es tanben lo moment de tornar aprener lo sense de la mesura, d'esser imaginatiu per de la solucions novelas. Pas per viure coma autres còps, mas per contunhar de viure doman.

Denis Gilabert.