Texte en catalan, per Susanna Rafart

Perdurar en la consciència dels mots és una de les tasques del traductor. Per això, entrar en el món de Bernard Lesfargues representava conèixer un món de llibertat i deure que exercia amb un rigor i bonhomia poc habituals. El vaig conèixer en dos moments distints de la meva vida. La primera vegada, en el Saló del llibre de Pau, l’any 2004, en ocasió d’un sopar que havia organitzat JepGouzy a casa seva. Aquella nit vaig coneìxer Bernard Lesfargues i els Paringaux de Fédérop, més endavant editors meus a França. En aquell àpat, Bernard comentava aspectes de l’Aloma de Mercè Rodoreda.En un segon moment, vaig poder conèixer directament la seva biblioteca i l’entorn en el qual treballava cada dia envoltat d’arbres centenaris, en el casal magnífic familiar, entre la Dordonya i el Périgord. Amb una intimitat renovada, en aquella ocasió, ell i la seva dona van oferir-nos la casa per tirar endavant un projecte d’escriptura que es va concretar en la novel·la breu Crisàlide. Pastoral en Si Menor. Era l’estiu del 2012 i vam passar vetllades esplèndides intercanviant llibres i vins. L’espai, tan evocador, va esdevenir un paratge magnífic on situar els meus joves amants. Els dies s’escolaven amb una xardor inusual i els vespres queien lentament entre versos de Bertrand de Born i reflexions sobre l’entusiasme per la literatura en la vellesa. En els porticons de l’habitació on ens havien allotjat, hi havia una crisàlide aferrada a la fusta i una nota escrita que hi deia: “Preguem de no destorbar la crisàlide. Tal vegada en sortirà una papallona. Gràcies”. Aquest fou el veritable motiu d’haver emprès la redacció de la novel·la. El missatge tenia tanta força que convocava irremissiblement l’escriptura.Els dies de traducció en aquella ocasió, els dedicava Bernard a Viatges i flors. Hi vam tornar en una tercera ocasió encara, l’any 2015, Un altre estiu i els llibres seguien oberts en un despatx que era un constant homenatge a la literatura catalana. Aquest cop, a la capella de Tresseroux, el record de Siurana i de Joan Sales impregnaven les parets del recinte templer.
El paisatge i la biblioteca de Lesfargues va anar-se aferrant en bona part de l’esperit de la novel·la i ell mateix, més endavant, ens va escriure per regraciar-nos el volum que li havíem enviat i oferir-nos la possibilitat de traduir el text a l’occità per part del seu amic Jean-Claude Dugros. Transcric un fragment del correu: J'ai tardé quelque peu à vous remercier, Susanna et toi de l'envoi que vous m'avez fait de Crisàlide.  C'est un texte magnifique et j'apprécie particulièrement tout ce qui correspond à ma bibliothèque et maison où sont rangés tant de livres que j'ai lus et que j'ai aimés. 
Je suis ici, à Eglise-Neuve, en compagnie d'un ami bergeracois qui  me remplace peu à peu. Il connaît parfaitement l'occitan et le catalan. Il a déjà commencé à traduire le livre de Susanna.
La generositat amb què va participar del projecte em va emocionar aleshores i encara ho fa ara.
Preservar és funció dels poetes i també dels traductors. Aquella crisàlide que ja no morirà ha esdevingut també això: la preservació d’una cura especial per al llenguatge que només aquells que han entès els exilis i les solituds arriben a conèixer alguna vegada. La tossudesa d’haver viscut entre els mots alts de la Rodoreda, tampoc.

Gleisa Nueva d’Eissac

Quants anys, aferrada a un mur,
pot viure una crisàlide?
S’aixequen freixes i falgueres
i un vell eixam d’abelles decapitades
perdura en les mans de l’home
que ara ja no hi és. Els mots –un miler de cavalls-
no vénen com abans a la frontera
de l’hora calma: moren paraules
sobre la llosa
fins que un raig s’abandona a les capçades
dels pins que tanquen l’heretat.

A dins, grans xemeneies
desarrelades. L’estiu és sec:
nus i sagrats els joves, davant l’armari trèmol,
contemplen el seu gest. On són els pous?
El bes vol fer durar allò que pren natura
en un agost damnat –el món el món ofega.

Vol la crisàlide
rompre el silenci, les mans de l’home vell,
el llavi que al gorg dejú destil·la
l’aigua deixada
que el temps s’embeu.

Susanna Rafart